Skip to content

Qui té la culpa

*Foto d’Anastasia Egorova (Kamyzyak).

Rita Shelyakina

Acab de tornar a Barcelona, i crec que ja m’estic acostumant a viure a la ciutat. Aquí al Poblenou es conserven parts industrials, de quan ningú volia viure en aquest barri, i, de fet, a mi això m’impacta molt perquè una de les cases velles de maons s’entreveu per la nostra finestra. Me la mir avui, en aquest dia ennigulat, alhora que la meva mirada se’n va cap a l’arbre pelat del costat… i me n’adon que aquesta imatge em recorda molt a la meva ciutat natal de Rússia, Astrakhan. Allà, curiosament, pots trobar-te cases velles fetes de fusta o maons, que per dedins estan decorades d’una forma inesperadament elegant i espectacular. És una d’aquestes contradiccions que no t’imagines fins que ets allà i ho veus amb els teus propis ulls. I a mi això sempre m’ha agradat, i m’ha fet sentir com a casa.
I després de mirar aquesta construcció antiga una estona, i reflexionar sobre l’estrany que és estar aquí sentint que sóc allà, o a l’inrevés, em ve una sensació de tristor coneguda, la que ja he sentit en algun moment les últimes setmanes, encara que aquesta vegada és més tènue, i a poc a poc va essent substituïda per una sensació de distància.
I amb ella a dins, seguesc pensant i em deman, per què els humans sempre necessitam culpar algú? Sobretot en col·lectiu, quan passen coses que ens afecten a tots? Ja passava en el temps de la pesta amb les bruixes i els jueus, com diu Charles Eisenstein en un dels seus escrits. O l’any passat, crec ara que va ser exactament el mateix, quan per no estar vacunada algunes persones em miraven com si fos una delinqüent. Què ràpid que canvien les coses, pens.
I ara un altre pic amb tot això de la guerra, ha tornat a passar. Tothom es creu que sap el que passa realment i sent la necessitat de posicionar-se. Però, ho sabem realment? I si és que no, per què ho feim? Per què ens continuem ensopegant amb la mateixa pedra, mentre assenyalam amb el dit? Així potser ens sentim millor perquè no hem de sostenir les nostres pròpies emocions, és més fàcil culpar algú, igual que quan érem petits? Potser no hem crescut.
I amb tot, don gràcies perquè aquesta situació m’ha fet aprendre dues coses, la primera, que ningú té la culpa de res, i la segona, que alhora el que vivim en col·lectiu ho hem creat tots amb les nostres ments.
De fet, si ens fixam en l’educació, veurem com encara en molts casos es castiga més al nin que ha començat la baralla, que no al que ha reaccionat. També veurem com un nin que és violent no sol ser tractat amb afecte i comprensió, amb voluntat d’entendre el perquè de la seva violència, sinó que és castigat directament. Basta agafar aquest exemple i reflectir-lo al que passa al món global, no hi ha diferència. Encara vivim en el “bo” o “dolent”, “espiritual” o “materialista”. Però en cap posició dual hi ha la resposta, amb el bo hi ha necessitat de dolent, i amb el dolent hi ha necessitat del bo. La pregunta és, podem trobar més enllà de les dues coses? Podem abraçar tots els pobles, empatitzar amb totes les parts, deixar d’emprar paraules com “càstig” a les notícies, i també créixer per comprendre que no és constructiu aferrar-nos a la fantasia, pensant que en dos dies haurem solucionat la falta de consciència que arrosseguem de segles enrere? Tot això em seguesc demanant mentre mir per la finestra.

Back To Top
Search