Bel Riera ajuntà rigor històric, nostàlgia i reivindicació en un pregó reblit de detalls i de sentit de l’humor que provocà emoció i somriures entre els assistents, que, un any més, estibaren el claustre per encetar les festes.
L’encara bibliotecària de l’IES Mossèn Alcover, va ser l’encarregada divendres passat de pronunciar el pregó que com és tradició dona el sus a les Fires i Festes de Primavera després de la sortida dels Cossiers.
Els pregons, ja se sap, solen oferir sempre aquell punt de nostàlgia, que no hi faltà, tampoc, aquesta vegada. Tanmateix, Bel Riera va er gala de la seva condició d’historiadora i dedicà el primer terç del seu parlament a explicar com s’havia configurat el que encara tants avui coneixen com “l’alamera del Tren”. Riera explicava el nomenament de Manacor com a ciutat: “Es basava en tres premisses: la puixança industrial de Perlas Majórica, establerta deu anys abans, i del sector de la fusta, la lleialtat i adhesió a la Corona i la seva població, que ja arribava més o manco als 15.000 habitants, tot i que s’havia empoquida donada la migració a Cuba i a l’Arquentína i l’emancipació de Sant Llorenç”. Al terç central, i amb altes dosis d’ironia, arribà l’esmentada nostàlgia: “I així arribem a una altre data important: dia 21 d’octubre de 1961. Vaig néixer jo, filla d’en Joan Blanes i de na Joana de cas Pollet i de s’estanc”, deia tot provocant la riallada del públic que estibava el claustre com en les millors ocasions.
Recordà la seva primera infantesa i la relació amb el quarter dels soldats, que tenien just davant l’estanc, però també la seva escolarització més primerenca, “per raons logístiques”, a la Puresa, on conegué la figura de Joan Barceló Matas, “que em va descobrir no el món sinó l’Univers, una entelèquia de la qual jo ja havia sentit rumors però que desconeixia: la literatura catalana. Des d’aquí vagi la meva més immensa gratitud, per a ell i per un altre dels meus grans jedais, don Gabriel Barceló i Bover, que m’acabà de fer cristiana. I ja sabeu que són pitjor els conversos que els creients: vet aquí que jo som una ayatollah de la llengua i cultura catalana i mallorquina”.
En repassar el seu pas com a alumna per l’IES Mossèn Alcover recordà la joventut iconoclasta i trencadora i sobretot els companys de lluites i estudis Gabriel Galmés, Pep Tosar, Lluís Massanet, Joan Miquel, Pere Mas i Joan Antoni Cerrato.
A partir d’aquí, i ja en el darrer terç de la seva al·locució, Bel Riera s’endinsà en el terreny de la reivindicació: “Tenim un problema greu: no sabem què som. Una carretera? Una ronda de circulació? Una alamera? Una filerada de pitòspors amb cases a cada costat? Un afluent del Colesterol? Això sí, tenim dues rotondes, una més gran i l’altra diminuta, i un Mercadona”, deia fent referència a l’avinguda dels Tres Noms.
Com ja s’intuïa després de les referències als dos Barcelons, Riera volgué acabar amb un clam, mentre recordava la seva actuació com a padrina de la festa de graduació de l’any 2017, on agraí a l’alumnat la seva participació activa i decisiva contra el TIL que pretenia implantar José Ramón Bauzá: “El mateix vos deman a vosaltres en el dia d’avui. Rebel·lia i desobediència per defensar la nostra llengua i la nostra cultura. Senzillament, perquè és la nostra llengua i la nostra cultura. No importen més paraules”.
