Hi ha indicadors que ens fan avinent que la nostra societat està malalta. És una evidència que, entrat el segle XXI, s’abandona de forma absoluta qualsevol relació amb els orígens rurals del nostre tarannà com a poble. Mediatitzats per la voràgine digital, entram en una era virtual, on es corrompen les relacions personals i on tot esdevé volàtil i superflu, efímer i insubstancial. El coneixement és a un clic de distància, i el cultiu de l’intel·lecte és més un xat de whatsapp que una lectura reposada i plaent. Tot plegat contrasta amb una florescència inèdita i inusitada d’amarrament de la identitat, d’allò que ens fa ser com som i d’on som. Vivim de forma apassionada i desbocada les nostres festes populars, recuperades, reinventades i, si fa falta, creades de bell nou. Sí. És així. I ho és, també, de forma massiva, poc reflexiva, trescant sempre els vincles que ens agermanen amb els nostres congèneres. La festa és massa sovint sinònim de disbauxa, més que d’alegria, de suc, més que d’abraçada, de consum, més que de germanor. Consumim alegria, consumim alcohol, consumim tot el que ens diuen que cal consumir per ser com els altres. Passa a les festes d’estiu, i als patrons de l’hivern, i passa des de fa més anys encara amb les festes de Nadal. Fóssim o no creients, la tradició cristiana ens ubicava en un temps i un lloc, i ens donava carta d’identitat davant la resta del món. El solstici d’hivern, d’origen clarament pagà, era celebrat amb joia per grans i petits. Tothom menjava xocolata i ensaïmada. Tothom anava a matines. Tothom podia dir alguns passatges del sermó de la Calenda, o alguns versos de la Sibil·la, que abans que ens ho diguessin, era ja patrimoni de la humanitat.
Avui qui més qui menys sap que per les festes cal menjar molt i cal comprar regals (cars, per als reis, barats, per als amics invisibles), però sembla que aquesta sigui la vertadera baula de connexió, la nostra credencial identitària, el nostre mèrit de recuperació com a poble davant l’homogeneïtzació mundial, que posa rens i pares noels a les nostres cases, que du la neu pel desembre quan, si neva, ho sol fer pel febrer. Europeïtzats, mundialitzats, vivim unes festes de Nadal més pròximes al Halloween, al Black Friday i al dia d’Acció de Gràcies que no a un Sant Antoni amarat de tradició, o a un Sant Jaume que malaveja rebrotar dins la canícula estiuenca.
El canvi és el signe del temps, però aquí i ara tot sembla canviar per esdevenir còpia de la nova colonització mundial, americana i anglo-saxona, que ens fa ser més poc nosaltres, més com tothom, més com tot el món. I cal no oblidar, mai, que és en la diferència on rau la riquesa de l’espècie humana.
Que molts d’anys puguem dir molts d’anys!
