Dia 16 i 17 de desembre, Evelyn Arévalo presenta a La Fornal El regne de les dones, un monòleg original que pren com a partida un relat d’Anton Txèkhov i relata les vicissituds d’Anna Akímovna, una dona que ocupa un espai que no li correspon i que habita una vida que detesta, però de la qual no pot fugir.
Què ens pot contar d’“El regne de les dones”?
És una reescriptura, un text nou creat a partir d’un relat llarg homònim de Txèkhov. I és la història de dos dies (la vigília de Nadal i el dia de Nadal) en la vida de l’Anna Akímovna. I el que jo he fet, en la dramatúrgia, és convertir el personatge en narradora protagonista i avançar l’acció 10 anys.
Com és, aquesta protagonista?
Podríem dir que és un personatge desclassat, perquè és algú que, per una carambola del destí, hereta una fàbrica i es converteix en la dona més rica de la comarca. I no se sent a prop de la nova classe social a què pertany, però tampoc d’allà on venia, perquè era un context molt humil i precari. I en l’obra s’explica aquesta situació vital i la seva recerca de la felicitat i els seus anhels de trobar l’amor i de voler encaixar, però no, en aquest món, perquè no està fet a la seva mida. Tot això explicat des del sentit de l’humor, però també amb certa ironia i cinisme. Akímovna diu “jo vull formar part de tot això”, però en el fons no s’ho creu. Al final és la descripció d’una crisi existencial en tota regla.
Què ha suposat, creativament, aquesta reescriptura del relat original?
Jo crec que s’entaula un diàleg amb el mateix autor. Perquè a partir del text, nosaltres n’hem creat un altre i hi han passat coses: la protagonista s’ha casat, ha tingut una sèrie d’experiències, etc. I en Txèkhov, els personatges joves són més idealistes. Per tant, el que m’ha permès avançar l’acció és transformar aquesta Anna Akímovna txekhoviana més idealista en un personatge més madur. I, a part d’això, ens ha permès que el personatge no només interpreti la seva història, sinó que la recreï, que l’analitzi.
Crida molt l’atenció l’element floral de l’escenografia. Quina rellevància té dins l’obra?
Dins l’obra, les flors són molt importants. Això és un element que hem afegit nosaltres, perquè al relat original no n’apareix ni una, em sembla. L’escenografia l’ha feta Roger Orra i el disseny floral l’ha fet Francina Planas. L’espai escènic és un soterrani fosc, trist, humit on l’Anna practica una espècie de taxidèrmia floral: les intenta mantenir vives. També són les flors que va rebent com a regals de la gent, esperant que ella els retorni alguna cosa a canvi. I aquestes flors són boniques, però alhora estan mortes… És una retenció de la bellesa una mica sòrdida.
Què vos ha aportat com a dramaturga i com a actriu aquest projecte?
Ha estat una experiència molt reveladora, enriquidora i plaent. Primer, escriure-la, perquè m’ha permès d’aficar-me de ple dins l’ànima del personatge. I com a actriu, m’ho passo molt bé, fent aquest espectacle. Amb en Joan Fullana, el director, hem treballat molt bé i coincidíem en la visió que teníem de l’obra.
