Rellotge, fill de puta

Hi ha artistes que ho són per tenacitat. Per insistència. Per ser-hi sempre. I per creure-hi. D’altres neixen com neixen les flors una primavera qualsevol. I sempre tornen. Segurament és el cas, aquest segon, de Joan Miquel Oliver. Desacomplexat, natural, desimbolt, com el fuster que passa la plana a la fusta, o el ferrer que pica amb el mall, o el sastre que no es punxa mai amb l’agulla perquè du didal: així es mostra damunt l’escenari aquest músic total, total en tots els sentits de total.
Oliver s’acompanyà en el seu concert de diumenge passat al Teatre de Manacor, de Jaume Manresa, el mestre de la psicodèlia antoniafontera, i de dos percussionistes que completaren un doble ritme de vegades excessiu.
El músic galàctic (que enrevolta dins l’òrbita dels Sisa, Portet o Pla) sortí a l’escenari com un karateka endolat, només armat del seu aspecta meditant i de la seva guitarra (arrapada al cos com una extremitat més, com els passa als tennistes amb les raquetes).
A l’altre costat, al pati de butaques, els joves barbuts amb algun cabell blanc i rebel, combinaven la seva presència amb la de les al·lotes estiloses de vestits cenyits i elegants i calces espesses calçades amb unes convers velles. La Mallorca hípster no es podia perdre la presentació de Pegasus, el tercer disc en solitari de l’ànima creativa dels Antònia Font, el grup de referència de les primeres joventuts, de les segones i àdhuc de les terceres.
Les deficiències del so contrastaven amb les excel·lències dels llums. La veu d’Oliver, quan hom no se’n sabia les cançons, quedava somorta darrera la contundència de les percussions, i les lletres, primordials en la seva música, no s’entenien. A la fredor inicial davant les peces del nou disc, s’hi contraposà aviat un entusiasme general davant les versions proposades per a les peces dels discs antics. Oliver s’arribà a sentir tan còmode damunt l’escenari que fins i tot aturà una cançó per explicar una anècdota relacionada amb la seva execució i amb les dificultats que el seu amic de l’ànima Jaume Sisa tenia per completar-la. El concert s’acabà amb dues tandes de bisos, i caminà des del heavy més contundent en la versió del seu Lego, al minimalisme més pur enmig d’un silenci corprenidor, només trencat per lleugeríssims contactes als aguts de la guitarra.
Hi ha músics que en posar música als versos, els prosifiquen. Oliver fa lletres com si parlàs, i a la seva prosa mundana hi posa poesia en dotar-la de música.
Oliver menjava polos de menta, i tenia un padrí que s’afaitava al sol, i una padrina que rentava roba. Oliver admirava Fitipaldi i somiava casetes com les de Hansel i Gretel. Oliver era un nin, i va ser un jove. I va créixer per ser músic i ser pare.
Avui, com tants d’altres, comença a trobar que el rellotge, implacable, també és un fill de puta.