“El nucli dur dels qui s’alçaren contra la II República espanyola eren els militars africanistes, entre els quals hi havia Franco, Millan Astray, Queipo de Llano, Sanjurjo… que s’havien anat forjant durant els anys 20 al protectorat del Marroc”. Tomeu Garí, l’historiador porrerenc que va ser aquesta setmana a Manacor per participar als Dilluns de l’Obra, explicà també que si els militars s’alçaren va ser també amb el suport de forces paramilitars com la Falange Espanyola o de gent poderosa com Joan March Ordinas.
Garí ha estat un dels principals artífexs de la possibilitat d’obrir la fossa comuna a Porreres. L’historiador explicà que “després del cop d’estat no tothom donà suport a les forces insurrectes” i recordà que “per part dels militars hi havia instruccions reservades per a una repressió planificada mesos abans del cop d’Estat”. El general Mola ja havia comanat “apoderar-se de tots els centres de poder, ocupar les seus de partits, sindicats i organitzacions d’esquerres, i incautar-ne els arxius per així tenir accés als noms dels militants”.
Garí va establir tres etapes de repressió a Mallorca, tant pel que fa a la temporalització com també al mètode de repressió. La primera és la que qualificà d’”exemplaritat”, amb els denominats “passejos o segretsts”. Per Garí aquesta etapa s’allarga del 19 de juliol al 4 de setembre. “Els escamots de Falange acudien a les cases dels sospitosos, els agafaven, els traslladaven a una presó local, on estaven poques hores o dies i després els duien a afusellar als cementeris”. Una vegada assassinats, “els deixaven en terra unes hores perquè la gent els veiés”. Segons Garí, qui ho va dirigir va ser García Ruiz i Díaz de Feijoo.
La segona fase ésla de la repressió encoberta, que aniria des de principi de setembre fins a la primavera del 38. És l’època de les tretes. “Les persones eren detingudes, duites a les presons de Can Mir, del Castell de Bellver, o a la de Can Sales”. Allà hi estaven un temps, que es podia allargar per uns mesos. “Dient-los que els posaven en llibertat, els carregaven a un camió i els duien o bé al cementeri de Manacor o bé al de Porreres”. “No feien cap identificació, ni guardaven la roba”, continuava Garí. Torres Bestard i Barrado Zorrilla foren, segons Garí, els màxims responsables d’aquesta segona etapa repressiva.
La tercera de les etapes és la de la “repressió institucionalitzada, que arribaria fins a l’abril del 1939. Els afusellaments es duien a terme després de consells de guerra. Se n’executaren 300., sobretot al cementeri de Palma, al fort d’Illetes, a Manacor i alguna també a Inca”.
En aquestes tres etapes la repressió a Mallorca s’endugué 2.300 víctimes, de les quals encara avui n’hi ha 1.162 sense identificar.
A Porreres la repressió va ser especialment virulenta. “Tots els membres de la comissió del Front Popular foren assassinats”. Entre les raons d’aquesta repressió, Garí apuntà el fetque “Porreres comptava amb una agrupació de Falange molt poderosa. La matança la dirigia Enric Julià Garcia, que va ser batle a partir del novembre del 1936. Però allò que explicaria que Porreres fos també lloc d’execució dels presos de Palma fou el nex de Lluís Sitjar amb la Falange de Palma. A Porreres hi moriren segons Garí 129 persones, 5 de les quals serien dones, procedents de 29 pobles diferents de Mallorca. Per Garí, “les exhumacions semblen indicar que es tractava més d’execucions de prop que no d’afusellaments”. “Ens han dit que deim mentides, que ens inventam moltes coses, però l’obertura de la fossa mostrarà moltes veritats”.
