El tècnics d’APAEMA, Nofre Fullana i Miquel Serra, responen l’escrit que Jeroni Galmés va publicar aquí la setmana passada i conforma el quart lliurament de la batalla dels transgènics que aquest estiu es lliura al Cent per Cent
La setmana passada apareixia un escrit del doctor Jeroni Galmés en resposta a l’entrevista que ens va fer la revista Cent per Cent sobre la relació de l’agricultura ecològica i els transgènics. Li agraïm sincerament la contesta, perquè és un tema encara poc conegut entre la societat i del que fa falta parlar-ne més.
Coincidim amb el Dr. Galmés que aquest debat ha d’estar necessàriament fonamentat en la recerca i les evidències científiques. Ara bé, hauria de ser una recerca neutral i no tendenciosa perquè malauradament, no tot el que es publica a revistes científiques és “objectiu, empíric i verificable” ni tampoc passa per un “rigorós sistema d’avaluació”. De fet, arran de la crisi, la manca d’inversió en recerca per part del sector públic ha generat una àrdua competició entre grups d’investigació per poder mantenir l’estructura i personal del propi grup, el que provoca en certs casos una pèrdua de qualitat de la investigació, llaços d’amiguisme entre investigadors – revisors – revista, etc. Aquesta situació, que des del nostre punt de vista és indesitjable, l’aprofita el capital privat per finançar projectes concrets que els són d’interès (econòmic). Interessos privats i estudis científics sobre aquestes temàtiques no ens generen particularment massa confiança: ho corroboren, per exemple, els mails dels directius de Monsanto, de què parlàvem a la nostra entrevista, que demostren que hi ha connivència entre la multinacional i certs estudis per obtenir uns resultats pactats.
Com a doctor sabrà que es fa difícil sostenir un escrit que al·lega a les evidències científiques dels beneficis dels transgènics sense aportar cap referència bibliogràfica, ni una. Parla de consens quan precisament és el que no hi ha a la comunitat científica envers aquest tema, i ens atenim a la declaració de la European Network of Scientists for Social and Environmental Responsability (ENSSER) signada per més de 300 científics i publicada el 2015 a la revista Environmental Science Europe, en la qual, a més, s’adverteix d’aquest tipus d’afirmacions “exagerades o imprecises” sobre la seguretat dels transgènics. El que hi ha és una batalla de David contra Goliat durant la qual el pes en forma de recursos se l’endú l’agroindústria i la recerca protransgènica. Segons Clark (2006), entre 1990 i 2003, del pressupost total del Departament d’Agricultura dels Estats Units destinat a recerca biotecnològica, menys del 2% es va dedicar a analitzar els possibles impactes dels transgènics en la salut i el medi ambient.
A la seva entrevista, primer, i en l’escrit de contesta, després, fa referència continuada que aquells qui creim que els transgènics són perillosos patim una espècie de manca de cultura, de rigor en les nostres paraules i que ens basam en creences que s’allunyen de la realitat. La realitat de la gent, pensam, és defora dels laboratoris. Posam per cas l’Índia, on algunes fonts parlen de 290.000 suïcidis de pagesos en els darrers vint anys, incapaços de pagar el cost de la compra de llavor de cotó transgènic, de la casa Monsanto, que amb els seus royaltys arriba a ser un 8.000 % més cara que la llavor tradicional (Reuters, 2015). Un cotó transgènic que inclou el gen terminator que fa infèrtil la llavor al següent any de sembra i condemna a comprar-la any rere any. Els enganen fent-los creure que augmentaran els rendiments anuals i així els seus ingressos, com passa amb els pagesos d’aquí. Res més lluny de la realitat: nombrosos assajos amb blat de les Índies MON810 realitzats per la Generalitat de Catalunya, per una banda, i per la Diputació General d’Aragó, per l’altra, demostren que NO donen majors rendiments que les varietats convencionals (Olarieta, 2018). Justament ambdós territoris on se sembren més hectàrees de blat de les índies transgènic a l’Estat espanyol i, conseqüentment, de la UE.
Quan s’afirma que totes les espècies que es cultiven són organismes modificats genèticament, es recorr a un argument fals. És ver que han estat les persones qui han anat seleccionant aquells fruits, plantes i/o animals que resultaven més interessants, tasca tradicionalment associada a les dones, a la ruralia mallorquina. Ara bé, la manipulació genètica que dóna com a resultat els Organismes Modificats Genèti-cament (o transgènics) fa només 30 anys que es produeix, i no precisament a foravila, dins d’una portassa. Parlam d’aberracions quan s’introdueix una part del genoma d’un organisme en el codi genètic d’un altre, els quals no tenen res a veure un amb l’altre, com el bacteri Bt i el blat de les índies, la combinació dels quals tendrà a llarg termini un resultat impredictible. Aplicant mètodes d’hibridació o mutagènesi, en canvi, es canvien les característiques d’aquell organisme dins d’un límit natural. De fet, són processos que passen a la natura a través de radiació UV del mateix sol (mutagènesi) o del creuament de dues espècies animals (hibridació).
És molt freqüent que els protransgènics emprin la tàctica de jugar amb la sensibilitat humana amb arguments com que els transgènics acabaran amb la fam al món o que ens perdrem tantes coses bones. El Dr. Galmés, en aquest cas, esmenta que “els celíacs europeus no podran gaudir dels beneficis d’aquest blat” fent referència a la creació d’un blat sense gluten, quan ha estat la mateixa agroindústria que ha provocat l’augment d’al·lèrgies i intoleràncies alimentàries per l’abús de l’agroquímica. Sorprèn que no parli de l’arròs daurat, qui per a molts ha de ser el salvador de la fam, quan aquesta és provocada per una desigual distribució de recursos i un mercat global basat en l’especulació. Assolim sovint l’absurditat en defensa de l’avanç tecnològic, el qual no per ser tecnològic ha de ser necessàriament progrés. Vegem per exemple el DDT o els CFCs, dos productes que eren d’ús quotidià no fa massa temps i que ara estan retirats del mercat pels greus efectes damunt els organismes vius i el medi que produïen.
És cert també que els transgènics resistents a herbicides no estan autoritzats a Europa, però sí que ho estan als Estats Units, on sí que es dóna la casuística comentada a l’entrevista. No obstant això, a Europa el tipus d’agricultura que fomenta el cultiu de transgènics es basa en un control persistent de les herbes adventícies a través de l’aplicació d’herbicides els quals arriben a exhaurir la vida del sòl. Res a veure amb l’agricultura ecològica que du a terme el control d’aquestes herbes mitjançant mètodes mecànics, la rotació de cultius, el porgat del gra abans de la sembra i la pastura d’animals, sense fer ús de cap químic perillós. Llavors també volem recordar la diferència entre el pol·len i la llavor. En general, el primer és un gàmeta masculí, haploide, que contamina genèticament altres cultius; el segon és un organisme en si mateix, diploide. Recomanam que parli en persona amb qualcun dels pagesos aragonesos que cada any calculen unes pèrdues de centenars de milers d’euros per contaminació transgènica dels seus cultius no transgènics.
Trobam poc elegant treure la “crisi dels pepinos” per calumniar l’agricultura eco. Volem deixar clar que el sector agrari ecològic està sotmès a inspeccions periòdiques en finca així com a analítiques de material vegetal per descartar qualsevol ús de fitosanitari o fertilitzant no autoritzat en agricultura ecològica, per part d’un organisme de control i certificació. APAEMA, com a entitat sense ànim de lucre, va més enllà i pretén fomentar l’agroecologia, que té en compte també el consum local, de temporada, etc. No desviem l’atenció: un dels principals responsables de l’augment de càncers i malalties neurodegeneratives entre al població és el còctel químic que ingerim diàriament en aliments provinents de l’agroindústria, segons estudis de Porta o d’Olea, sense anar més lluny. Ja no es tracta de principi de precaució sinó més aviat d’un estat d’alerta i preocupació perquè els transgènics són arreu. Sobre els efectes d’aquests damunt la salut humana, podeu llegir, entre d’altres, els treballs de Carman et al. (2013), Domingo i Bordonaba (2011), Séralini et al. (2011, 2013), Dona i Arvanitoyannis (2009) o Diels et al. (2011), els quals troben evidències científiques que relacionen de forma directa la ingesta d’aliments transgènics amb efectes negatius per a la salut, com la proliferació de tumors.
Fins aquí la nostra rèplica, la darrera. Ara tornam a la nostra feina diària, centrada en donar eines als pagesos i pageses perquè puguin fer feina a foravila de forma digna, justa i neta, amb la mínima dependència d’unes cases comercials que cerquen només el benefici propi. I és que, en definitiva, com resumeix José Ramon Olarieta (2018), l’expansió dels transgènics no és res més que un nou pas en el procés de privatització de la natura que beneficia uns pocs.
Nofre Fullana i Miquel Serra
Referències: CARMAN et al. (2013), A long-term toxicology study on pigs fed a combined genetically modified (GM) soy and GM maize diet. J Org Syst.8(1):38–54. / CLARK, E. A. (2006). Environmental risks of genetic engineering”. Euphytica, 148: 47-60. / DIELS et al. (2011). Association of financial or professional conflict of interest to research outcomes on health risks or nutritional assessment studies of genetically modified products. Food Policy. 36:197–203. / DOMINGO I BORDINABA (2011). A literature review on the safety assessment of genetically modified plants. Environ Int. 37:734–42 / DONA I ARVANITOYANNIS (2009), Health risks of genetically modified foods. Crit Rev Food Sci Nutr. 49(2):164–75. / HILBECK et. al. (2015). No scientific consensus on GMO safety. Environmental Sciences Europe 27:4. / OLARIETA, J. R. (2018). Transgénicos ¿de verdad son seguros y necesarios?. Evidencias científicas que llaman al principio de precaución. Editorial La Fertilidad de la Tierra. Navarra. / REUTERS (2015), India: Monsanto puede estar detrás de miles de suicidios de agricultores de algodón. Article online https://actualidad.rt.com/sociedad/175692-india-monsanto-algodon-ogm-suicidios / SÉRALINI et al. (2011), Genetically modified crops safety assessments: present limits and possible improvements. Environ Sci Eur. 23:10. / SÉRALINI et al. (2013). Answers to critics: why there is a long term toxicity due to NK603 Roundup-tolerant genetically modified maize and to a Roundup herbicide. Food Chem Toxicol. 53:461–8.
