Romeu, Julieta i la pirateria antiga

El passat dia 16 d’agost, convidat per l’Escola municipal de Mallorquí, vaig poder pronunciar una conferència sobre pirateria davant la mar, al passeig de s’Illot. A banda de reiterar la meva gratitud tant als nombrosos assistents com a l’organització, voldria aprofitar l’interès que va despertar el tema per escriure unes notes sobre un particular molt interessant que vaig només poder esmentar breument i que serveix per vincular les restes arqueològiques a la pirateria.

Sorprenentment, però, hem de començar per parlar de Romeu i Julieta i la història d’aquest text tan famós, una història que ens ha de dur a entendre la pirateria a les Illes Balears. Qui va escriure la versió més famosa del romanç és William Shakespeare –La Tragèdia de Romeu i Julieta (1597). Segurament Shakespeare va agafar la història, que, per altra banda, no sabem si és o no certa, de la traducció anglesa d’un relat italià del segle XVI escrit per un tal Bandello. Relat ja situat a Verona i on ja sortien els Capuletos i Montescos o, millor dit, els Cappelletti i els Montecchi. Encara que el relat tampoc era una història original de Mateo Bandello. En Bandello, sense citar la seva font, una cosa habitual al segle XVI, va “reescriure” un relat del segle XVI d’un tal Luigi da Porto, soldat i novel·lista italià qui, al seu torn, l’havia agafat de Masuccio de Salerno (Nàpols, 1476). A partir d’aquí arribam al que ens interessa que, com sempre, és la font original. En aquest cas tot apunta que Masuccio va «basar-se» en una obra de la Grècia romana del segle II n.e.

És a dir, que la història de Romeu i Julieta es basa en una obra de ficció escrita per un autor d’Efes, a la costa actual de Turquia, el segle II n.e. que és més coneguda per ser una de les «novel·les» més antigues conegudes de la història de la literatura. Aquesta obra de Xenofont d’Efes, anomenada Les Efesíaques o Àntia i Habrocòmes, és la història d’uns amants molt similar a la de Shakespeare. En una de les aventures narrades per Xenofont, aquests amants, i ara ve el que a nosaltres ens interessa, sofreixen l’atac pirata quan viatgen en vaixell, el fragment diu així:

«Fou l’atzar que uns pirates fenicis arribaren amb ells de Rodes en un espaiós trirrem; hi arribaren com qui va a mercadejar i eren un bon grapat i coratjosos. Es van adonar que a la nau d’Habròcomes hi havia or i argent i esclaus que podrien vendre a bon preu. Van resoldre atacar […] Els pirates, un cop ho van tenir ben rumiat, s’aproparen tranquil·lament a l’embarcació d’Habròcomes i després ―era migdia, més o menys, els mariners queien a terra embriacs i mandrosos, els que no dormien no podien ni moure’s―, de cop i volta, ràpidament, els homes de Corimbe [el capità dels pirates] van irrompre contra la nau. Quan eren prou a prop saltaven a bord ben armats, amb l’espasa a la mà, desembeinada. Llavors n’hi ha que, irreflexivament, es llancen a la mar i es neguen, n’hi ha que intenten resistir però són morts. […]

Corimbe, en escoltar-los, manà immediatament que no els matessin; robà les coses de més preu i, havent inclòs Àntia i Habròcomes i un petit nombre d’esclaus entre la seva gent, cremà la nau i tots els que hi restaren moriren abrusats.» (X. Ephes. I, 13-14. Traducció de Miralles, C., (1967). Efesíaques de Xenofont d’Efes. Col·lecció Bernat Metge, 149. p. 95-97.)

És a dir, que aquest autor de ficció ens relata fil per randa un atac pirata i, a més, ens diu explícitament que els pirates cremen la nau després d’agafar el que poden, que no és tot. Això ha servit als arqueòlegs per relacionar evidències de foc recuperades dels vaixells enfonsats que estudien amb la pirateria, unes troballes que s’han produït també a les nostres costes.