“Rousseau veia la propietat privada com el primer error de la història de la humanitat”

Aquest cap de setmana es representa a l’Auditori de Manacor “La disputa”, un muntatge que dirigit i interpretat per Josep Maria Flotats. L’acompanya damunt l’escenari Pep Planas, amb qui hem parlat en aquesta entrevista.

Una obra que proposa un diàleg entre dos filòsofs tan determinants per comprendre la societat i les idees d’avui és una obra pensada i adreçada a un públic intel·ligent o amb una formació prèvia?
Com tota bona obra de teatre, l’important, el que interessa és que hi hagi un conflicte humà. El context són dos personatges històrics en un moment que ha existit, i el seu discurs filosòfic apareix dintre del conflicte. Però l’obra se segueix bé. Evidentment la gent que els coneix, captarà coses… . A la gent li ha causat sorpresa precisament poder seguir aquest conflicte sense dificultats, precisament perquè hi ha diferents nivells de lectura.

Quins són els punts de divergència entre Voltaire i Rousseau?
Rousseau se sentia perseguit pertot arreu, creia que la societat hi estava en contra. Aleshores demana ajuda a Voltaire perquè l’han difamat públicament i a partir d’aquí veiem aquesta contraposició perquè tenien visions diferents del món. Voltaire era la màxima celebritat, però tots dos havien estat bandejats i s’hagueren d’exiliar. Així i tot, enfocaven el canvi de societat d’una manera diferent…

Fins a quin punt podem dir que la seva disputa dialèctica és vigent, avui? Què en queda, de l’enaltiment del pensament a la Il·lustració, en aquesta societat abocada a la velocitat i a la informació sense mesura?
Em ve de seguida al cap el pensament de Rousseau, que és el personatge que faig jo. Iguament tots dos intenten trobar una solució per a l’home. Cerquen els valors que s’han de donar, valoren molt l’educació… Rousseau voldria fer un canvi radical perquè veu que el món va cap al capitalisme i considera que el primer error de la història és la propietat privada, perquè genera enveges, gelosies, explotació, esclavatge. Veia que el món anava cap aquí i que això havia de canviar. I aquest conflicte continua vigent, les guerres d’Ucraïna, d’Israel, l’individualisme tan defensat ara pel capitalisme… Amb la revolució francesa s’aboliren les monarquies, però això no va canviar…

Com es mostra aquest debat d’època sobre l’escenari? Hi ha qualque tipus d’aproximació al temps d’avui? S’hi empren recursos altres que el simple mobiliari?
És com si et poguessis posar amb un ull de bou i veure una habitació simbòlica d’aquella època. És una abstració d’un espai luxós, que és on i com vivia Voltaire.

Com es trasllada aquesta situació d’època al llenguatge? Emprau un català més antic, més arcaic…
No és un català antic, però sí que és força exquisit, molt ric. És unl llenguatge de dues persones amb un nivell cultural molt alt. En aquest sentit, la traducció de Salvador Oliva sap mantenir l’alçada del llenguatge i alhora fer que sigui molt directe i clar. De fet, el mateix autor del text original ja havia agafat fragments de texts de Rousseau i Voltaire, i ell mateix explicava que s’havia cuidat de suavitzar-los.