Skip to content

Salsa agredolça

*Cúpula del Palau dels Drets Humans i l’Aliança de les Civilitzacions, de Miquel Barceló. Fotografia de Ludovic Courtès.

Josep Fiol

Després de llegir l’article Dies d’atrezzo de Margalida Galmés, a la revista Cent per Cent, no vaig poder evitar quedar amb un regust agredolç: tot i agradar-me l’article, i supòs que per la meua formació diferent a la seua (Ciències Polítiques vs. Humanitats), no hi estava d’acord. Va ser ella mateixa qui em va encoratjar a escriure-li una resposta a aquest mitjà, per a poder generar un debat públic al voltant del tema.
Com bé diu Galmés, les obres d’art serveixen per a enviar un missatge que pot voler dir moltes coses, en molts sentits. Tal i com exposa ella, no té el mateix significat un tàpies a La Moncloa que una obra del mateix autor al Palau de la Generalitat; ans al contrari, tenen significats completament oposats. De la mateixa manera, que a la seu del parlament canari hi hagi una obra que enalteix el colonialisme o que qui presideix els plens de Cort sigui Emili Darder i no Felip VI denota un sentit molt clar dels valors de cada institució.
Les obres signifiquen, i signifiquen molt, de la mateixa manera que significa qualsevol altra creació, artística o no. El mateix Barceló, que no vol tenir quadres a La Moncloa, va fer el sòtil de la Cambra del Drets Humans de la ONU, amb una obra que exposa els valors de l’organització i el que per l’artista signifiquen; una peça, per altra banda, no mancada de polèmiques.
Davant això, és lícit que un artista no vulga que les seues obres estiguen a un despatx oficial, igual que ho és que no vulga que es venguin a particulars, però davant això no hi ha més normes que les pròpies dels drets d’autor de qualsevol creació humana, un tema que donaria per una discussió molt més ampla i que no és el motiu d’aquest article, ni prop fer-hi.
Un altre tema és la procedència. Es critica que les peces són de fons públics (Patrimonio Nacional o el fons del Consell de Mallorca), però estan exposades a despatxos privats. Davant això ens hem de demanar: no és millor que surtin d’aquí que no que siguen adquirides ad hoc? Davant el dret dels servidors públics de dotar de significat els seus despatxos amb obres que expressin el sentit del seu mandat, val més que surtin de fons públics, que no de col·leccions privades que també s’han de sufragar amb doblers dels contribuents.
En definitiva, valorar els artistes de ca nostra és dotar de significat les seues creacions, donar-los un sentit, que també pot ser polític. O és que les galeries d’art privades (i la possibilitat que les peces acabin al menjador del xalet d’un alemany ric) tenen més valor que les sales de les nostres institucions? I valorar les institucions públiques (els despatxos, sales de reunions o assemblees) és també vestir-les amb les obres dels artistes que estimam, que no són un simple atrezzo, sinó un missatge que diu tant dels polítics que les trien com dels autors que són triats.

Back To Top
Search