Skip to content

Salvem els infants de l’escola

Montserrat Alcaraz

No fa gaire vaig llegir un article al setmanari Ara Balears escrit per un col·laborador del cent per cent. El signava Montserrat Nadal i, a banda de fer-me gràcia el cas de la nostra homonímia, em va fer ganes fer un parell de puntualitzacions sobre aquest escrit que acaba amb la frase interrogativa: “Ho pensam?”. (De Montserrat a Montserrat, em pots dir Montse).
Concretament l’escrit del company versava sobre els beneficis i perjudicis de la jornada escolar continuada o partida. Tanmateix, en el fons, en parlar d’educació les ramificacions estan garantides. L’autor, si no vaig errat, és un professor de secundària que exerceix o ha exercit d’alliberat sindical del STEI. Ignor els anys que fa que no trepitja o no ha trepitjat una aula perquè, també si no vaig errat, l’única organització sindical que té una limitació d’anys per exercir funcions sindicals és el sindicat Unió Obrera.
El tema és si l’escola fent jornades continuades perjudica els ritmes d’aprenentatge o no i com els horaris escolars van a remolc de les necessitats del món empresarial neoliberal. Més tard o més d’hora haurem d’assumir, la gent que pertany a la tradició progressista -vet aquí una paradoxal associació de conceptes – que la Gan Maquinària Totalitària Escurabutxaques i Cervells, és a dir el món globalitzat, ha idiotitzat de tal manera el personal que resulta impossible fer entendre que la jornada laboral de quatre dies a la setmana és viable, que es pot viure millor fent manco hores de feina i amb menys doblers, que ens estam ofegant en el clavegueram que no deixam de fer vessar, i altres obvietats per l’estil. Mentrestant passa això, els qui ens sentim hereus de l’obrerisme que va deixar la sang per una societat més igualitària, miram els paisatges dels nostres salvapantalletes amb una certa idea de superioritat moral.
Els nins són víctimes de tot aquest desastre de societat que els adults consentim i ens resignam a perpetuar. Arribarà un dia que algú haurà de plantejar-se seriosament salvar els nins de les escoles. Els professors de moment no ho faran. Us ho assegur. Just és suficient veure com han acceptat sense piular aquesta animalada tecnocràtica i fastigosa de la LOMLOE. Els del lobby psicopedagògic estan d’enhorabona. Com diu una companya, han creat un univers paral·lel.
La pedagogia natural, i tots ho podem comprovar si anam a una conferència, o fins i tot a una missa dominical amb un mossèn preconciliar, posa en evidència que no podem estar concentrats més de 45 minuts. Com s’explica que aquestes criatures facin més hores lectives que qualsevol professor? El dia que tenc més hores de classe arrib a la 5a esclatat. Però als meus alumnes de 2n de batxillerat encara els hi resten 3 hores els dilluns i dimarts!
Com s’explica que els nins estiguin tot el capvespre fent activitats extraescolars pagades pels pares que no poden tenir-los a casa perquè ells són a fer feina i potser no disposen de padrinets caritatius? Un negoci i encara hi ha mestres que s’apunten a fer repassos pagats per la conselleria per augmentar el seu sou participant en el programa PROA.
Els professors tenim una mirada corporativista de la realitat, vivim dins unes bombolles anomenades centres educatius o formatius que poden denominar-se centres de deformació si la línia que seguim és el tractament industrial d’aquesta jovenalla que, en arribar a ser adulta, es trobarà amb un món pitjor que el que nosaltres trobàrem.
Els professors i els bombers i pocs col·lectius més que no em vénen al cap són dels pocs que poden conciliar vida familiar i laboral. Els bombers, per desgràcia, a vegades han de recollir restes de massa encefàlica de gent accidentada.
La jornada partida podria estalviar doblers als pares i el menjador escolar podria no ser únicament un negoci d’una empresa de càtering. Els nins podrien dur dinar de casa seva o aprendre a cuinar en espais dedicats a aital tasca en els mateixos centres. Els horaris que jo vaig fer a l’EGB eren de 9 a 13 i de 15 a 17. Ma mare i mon pare s’hagueren d’organitzar perquè el migdia quedéssim sols, el meu germà i jo, ja que a la meva escola pública no hi havia menjador. Alguns dies pens que els alumnes que romanen escoltant a classe a partir de les 12 del migdia fins a les 15 són vertaders herois intel·lectuals. Els hauríem de donar un sou amb tots els doblers que es dediquen a subvencions sindicals i cursos absurds de noves tecnologies aplicades a l’aprenentatge.
Ja he dit que aquest tema de l’educació és prou complex, però d’alguna manera reflecteix el que passa en la societat: Turbomodernitat alienadora i autodestructiva. Fot qui fot i viva el rei! Els sindicats, més que fer ideologia i trepitjar carrer i no només passadissos de l’administració, fan de gestories subvencionades. Cap agent social està agitant amb coherència la bandera de la justícia i la dignitat dels treballadors, siguin funcionaris o no.
En el súmmum de la meva imaginació política em deman per què punyetes no funcionaritzam amb una vareta màgica tots els treballadors de tots els àmbits si ho hem pogut fer amb els de l’administració? Hem de voler pels altres el que volem per nosaltres. Ja està bé de parts i quarts. Per què no suprimim les autoescoles i els exàmens de conducció? I els cotxes? Per què no suprimim les escoles concertades? Per què “justament a mi em va tocar ser jo”? I tants de perquès que haurien de ser objecte de debat en els claustres, en els parlaments, en els cafès, en les trobades familiars i d’amics. Ens han fet creure que els love’s storys’s dels futbolistes i les cabaretistes són temes cabdals.
Estic per dir que els professors hem esdevingut una casta casposa i llepaculista de l’Espanya dels Reials Decrets i Reials Madrid’s. I encara anam de progrés pel món.
Sempre em deman què han de fer els porcs si les ovelles grufam.
Back To Top
Search