Fa dues setmanes M. Servera va redactar a aquesta revista, (Cent per Cent) l’estrena de l’espectacle: “Un dia d’estiu” del grup de teatre de l’Associació Estel de Llevant “Estepa Teatre”, per terres catalanes i també la funció que representaren a Manacor fa quatre setmanes. Dels objectius que es marcaren dins aquests curs 2016/2017 els treballadors i responsables d’aquest grup, no en puc parlar. També ignor el procés i el resultat final de la funció. No vaig assistir a la representació. D’una cosa n’estic convençut, que el públic assistent a les dues funcions que realitzaren, varen gaudir de l’espectacle i de les interpretacions de cada integrant del grup.
Tot això no és fruit de la casualitat ni de cap anècdota. Com va recordar M.Servera a l’article de la setmana passada, tot això va ser possible gràcies a una persona (Margalida Tauler) que començà a sembrar una llavor que es diu teatre. D’això fa vint anys. Ella va ser l’ànima d’aquest grup. Per la seva potestat, professionalitat i el seu savoir-faire a cada moment.
Recordat tot això, anem al tema que pertoca. Tampoc no hauria de ser cap casualitat ni cap anècdota, la feina que un servidor ha realitzat aquests set anys darrers, dirigint aquest grup de persones. El voler amagar, ignorar i menysprear el meu nom i els anys que he dedicat professionalment a seguir regant i engreixant aquesta llavor que s’ha convertit amb una arrel més que consolidada per la meva dedicació, professionalitat i el meu savoir-faire, és del tot insultant. Tot un despropòsit. Els motius d’aquesta desinformació a l’hora de redactar i contrastar la notícia per part de M. Servera, només pot ser fruit de la ignorància o de tenir molt poca educació i respecte. Per tant, il·lustraré el redactor/a o redactors de la realitat de set anys i vuit espectacles amb quatre pinzellades.
Un servidor va entrar dins el mon “Estepa Teatre” i de les malalties mentals, gràcies a la meva mestra de secundària Margalida Tauler. Durant aquests anys, ella va ser la meva mà dreta dins el grup. Ella va donar-me tota la llicència i autonomia per oferir les propostes més adients (Dickens, Molière, Labiche, autors contemporanis, etc.) a cada grup i persona que ha passat per “Estepa Teatre”. Ella va ajudar-me a assossegar-me i dosificar-me alhora de comprendre i entendre més a les persones que pateixen aquesta malaltia, (també a les que no la pateixen) i com fer-ho per reinventar-se a cada assaig, a cada moment, a cada funció. Fins arribar a tenir una connexió i una complicitat amb tots ells. Set anys han donat per a molt. Ella va ser per a mi un escut protector a les adversitats que arribaven fora del grup. Ella i jo, (més jo) vàrem nedar a contracorrent la majoria de vegades. Per no dir sempre. Cullerades de mel, poques. Em va ser difícil educar i trobar els hàbits i connexions entre els professionals i treballadors de la casa. Entendre el concepte de feina d’equip, de creació, d’assumir cadascú les seves responsabilitats i d’assistir regularment cada setmana l’hora i mitja d’assaig perquè l’actor i l’actriu que pateix la malaltia pugui disfrutar del procés de muntatge de l’espectacle, va esser tota una odissea. Tota aquesta pedagogia de treball no és cap novetat d’enguany. Ara bé, per sort, la constància, el treball, la il·lusió i les ganes de tots ells, varen ser la nota predominant tots aquests anys. Sempre estaré agraït a tots els actors i actrius que pateixen o han patit la malaltia. També, na Margalida Tauler i jo, vàrem fer possible una cosa molt normal; poder representar una primera funció matinal per altres col·lectius i associacions de Manacor. Segons els experts, no era del tot recomanable fer aquesta primera funció i desprès la segona el vespre. “Això provocaria tensió, extres, esgotament i alteraria a la salut mental dels usuaris”. S’ha demostrat que no. Ignor si enguany s’ha fet o no la funció matinal. Seria una llàstima que s’hagués perduda.
Durant aquests anys, per si no ho sap M. Servera, la part de voluntariat sempre ha tingut una importància considerable dins el grup. (Quan na Margalida Tauler dirigia el grup la primera època, també era així.) Tothom que ha vingut a ajudar-nos ha pogut fer un personatge de l’obra que preparàvem. Per petit que fos. Voluntariats de fotografia o convidats de pedra asseguts devora jo, mai de la vida. La prioritat eren sempre les persones malaltes i ajudar-les i reforçar-les si fes falta. Enguany la figura del voluntariat de carrer ha desaparegut. Una llàstima.
Acab. Així com na Margalida Tauler va anar deixant el grup voluntàriament, (més de dos anys que ho volia deixar, i jo no li deixava.) jo automàticament vaig sortir i per la porta de darrere. Una mort més que anunciada? Segurament.
Agraïment i reconeixement a la meva feina d’aquests anys? Poca, per no dir gens. Tot plegat, molt agre i decebedor. L’educació, es té o no es té. El savoir-faire per redactar una notícia, es té o no es té. Aquestes coses no s’ensenyen a cap facultat de psicologia ni de periodisme.
Antoni Rosselló i Ordinas. Director i responsable del grup “Estepa Teatre”, 2009-2016
