Escriptor, periodista i traductor, Sebastià Bennasar (Palma, 1976) és llicenciat en Humanitats per la UPF i des del 1994 es guanya la vida escrivint. Com a periodista, ha estat redactor del Diari de Balears i col·laborador a Vilaweb. En literatura, destaca per la gran quantitat i qualitat de llibres dedicats a la novel·la negra però, aquesta vegada, ens presenta un assaig periodístic que, com diu ell, “ofereix més preguntes que respostes”. Parlam amb ell de Miquel Montoro, el símbol d’una revolució vital?
Perquè agafes la figura de Montoro per a construir el teu assaig?
Hem fet un assaig que honora el seu fenomen. No és un llibre sobre Montoro, sinó que parteix de la seva figura per analitzar sobre com és el camp actualment, la pagesia o de si podrà ser pagès o no. Un tema que era important abans de la pandèmia amb les tractorades de pagesos defensant preus justos pel camp i l’Espanya buida. Nosaltres vam decidir agafar la figura de Miquel per reflexionar sobre això i reflexionar sobre si hi ha una Mallorca buida o no, sobre el futur de pagesia a Mallorca, la sobirania alimentària… D’això va el llibre. Evidentment, partint de la figura de Miquel Montoro com a símbol de la mateixa manera que ho pot ser Greta Thunberg, símbol de la lluita contra el canvi climàtic.
Quina és la revolució vital que reflecteix?
Jo crec que són tres coses que la pandèmia ha accentuat. La revolució vital no és res més que tornar enrere. Hem de consumir productes de proximitat, els nostres padrins ja ho feien, demanar productes de temporada per evitar el dany ecològic que es produeix i tercera tenir un consum més responsable i valorar la feina dels nostres pagesos, per tant, si compram un poc més car perquè és més bo i està fet de manera més artesana estam fent valdre aquest producte. Això és la revolució, tornar enrere, comprar amb una senalla en lloc d’una bossa de plàstic.
Pareix que és molt senzill això però és molt difícil, si ens fixem, durant la pandèmia hi ha hagut molta gent que ha consumit cistella ecològica però, quanta gent seguirà fent-ho? També hi ha la qüestió de si això s’ho pot permetre tothom, i la resposta és que malauradament amb la crisi de la covid-19 encara menys gent s’ho pot permetre. D’alguna manera ens hauríem de preocupar que la cistella ecològica pogués arribar a tothom. Ho he dit a alguna presentació del llibre, en Miquel ha posat aquest debat damunt la taula sense voler-ho, començava a fer vídeos per parlar sobre el camp i a poc a poc ha arribat el missatge.
Sent així, com podem fer per avançar cap aquest canvi?
Per exemple, nosaltres volem ajudar als nostres hotelers, que crec que és una situació complicada i s’ha de fer, però a canvi ells ens han d’ajudar a nosaltres. Per tant, per aquesta ajuda que oferim el govern hauria de demanar a canvi que els hotelers oferissin productes de temporada i proximitat, és a dir, producte fet a Mallorca. Com una espècie de retorn. Però, anem més enllà, el govern i els ajuntaments tenen una responsabilitat molt gran, quants de centres públics com escoles o hospitals depenen d’ells. Allà s’hi dona menjar però a través d’empreses de càtering contractades o subvencionades que, diria, no ofereixen producte ecològic fet a Mallorca sinó productes econòmics per obtenir el benefici més gran possible. Doncs bé, el govern hauria de renovar els contractes, rescatar aquestes empreses o plantejar-se la possibilitat de fer una empresa pública de restauració que serveixi als nostres centres públics i només es proveeixi de productes d’aquí. Aquesta és una opció o la que m’agradaria a mi. També podríem demanar com a mínim a aquestes empreses que els pollastres estiguin criats a l’aire lliure, que els ous siguin de gallines felices o els porcs estiguin alimentats i criats a Mallorca. Una contrapartida si vols optar a una plaça d’un concurs públic. Jo sóc partidari de la intervenció i de les empreses públiques. Si hem de fer aquest servei doncs cream una empresa amb ocupació pública. Jo crec que aquesta és la revolució de en Miquel i la revolució de tothom, tornar a la lògica del consum i de la lògica alimentària, no menjar tumbet al mes de desembre.
Perquè té tanta força la figura del llorencí?
Jo crec que té força en el sentit en què és un al·lot que connecta molt bé, sap comunicar, fa gràcia i explica d’una manera molt espontània, a més, la gent de la seva edat desconeixia molt això i per ells és una novetat, veure algú que llaura és com veure una novetat exòtica. Hi ha un gruix important de gent que això no ho havia vist mai i en Miquel els ho ha ensenyat, amb els vídeos seus aprens coses sobre el camp com plantar una alberginiera o una tomatiguera. Connecta amb la gent i continua funcionant molt bé.
Tens a la vista pròxims projectes?
A la tardor sortirà un llibre amb Capital Books que es diu “El rei de la Cerdanya”, segurament a finals d’octubre o principis de novembre, una novel·la negra que parteix d’elements reals resseguint la vida d’un atracador que ha estat entrant i sortint de la presó durant més de trenta anys.
I de cap a finals d’any està previst publicar en castellà a l’editorial Calambur un assaig que es titula “Cazando búfalos con Bolaño” en el qual faig un repàs sobre el món editorial i les possibilitats de supervivència que té un escriptor avui en dia partint de la meva experiència personal, és a mig camí entre l’assaig sobre el món editorial, unes memòries personals i una guia amb consells per qui es vulgui dedicar professionalment a l’ofici.
