skip to Main Content

“Sembla mentida que només ens arribi el renou de les armes i no el de les lletres d’Iran”

Cinemaclub 39 escalons reprèn l’activitat projectant Un blues para Teherán, del periodista Javier Tolentino. Parlam amb ell i ens explica que la llibertat és essencial per poder fer art. També ens descobreix alguns detalls de la pel·lícula.

Aquest dijous es projecta Un blues para Teherán als Multicine Manacor amb el Cinemaclub 39 escalons i va acompanyat d’un col·loqui…
Estic sorprès i agraït perquè han donat suport al projecte des del principi amb el Verkami i el viatge a Iran. M’alegra haver tingut el seu suport i saber que s’aposta per la cultura cinèfila.

És el seu primera llargmetratge. Què ens pots explicar d’ell?
És un viatge a un país al qual em sent molt lligat a través de la seva poesia, la seva música i el seu cinema. El vaig conèixer fent cobertures dels festivals amb Ràdio 3 i en un moment donat em vaig atrevir amb el llargmetratge. Li vaig posar molt d’amor i afecte. És com una història d’amor: perquè duri en el temps has de creure molt amb ella. Si estàs segur del que fas, i hi creus, potser duri per tota la vida.

I pel que fa a la sinopsi?
En el cinema es treballa amb el relat i l’estructura. Quan respons quin és l’argument, deixes l’estructura defora i en aquest llargmetratge és molt important. És una simfonia a la qual necessites conèixer, però també percebre. Esper que l’espectador la senti com un bàlsam, però explicar ara la història és mutilar el 50% de la seva essència.

El tràiler ens descobreix que és un cant poètic i musical sobre la llibertat. Per què ho podem dir?
És un bon titular. Trobam Iran en l’origen de la nostra cultura. El poble persa n’ha construït una bona part. Però la subtilesa d’organitzar-se socialment cap a la llibertat no els hi ha arribat. Un blues para Teherán és un cant a la resistència i la dissidència de les dones iranianes, també dels homes, que lluiten des de la cultura, la música i el cinema perquè el seu país recuperi la llibertat.

Sembla que el protagonista està perdut a la vida…
Exactament. La metàfora del país es troba en aquest personatge, que és un home kurd que forma part de la dissidència i la desigualtat. Cerca el seu camí, que és l’art, el teatre, el cinema o la música. És el camí de la llibertat, però sense ella no es pot fer art. Per això, li fa alta que el seu país tengui una administració que ho permeti, ja que si no és com un nàufrag.

Quin és l’objectiu final?
Que l’espectador tengui una experiència hipnòtica i estigui a gust. Pel que fa a l’objectiu polític, no és d’altre que fer entendre que els perses no són enemics de ningú, tal com ens fan veure els mitjans de comunicació. Són un poble més antic i han de fer el seu camí.

Iran és un país que sovint ens passa desapercebut i se’ns dona una imatge negativa. Amb Un blues para Teherán podria canviar aquesta imatge?
TTant de bo el cinema tingués la capacitat de canviar el món, però és una gota dins un oceà de renou. Tant de bo poder canviar l’opinió. Si els espectadors reflexionen sobre el diàleg entre orient i occident, ja és suficient. Sembla mentida que només ens arribi el renou de les armes i no el de les lletres d’Iran.

Back To Top
Search