Skip to content

“Sempre he dit que Son Macià és a sis quilòmetres i deu anys de Manacor”

S’ha jubilat Tomàs Sureda, policia local durant més de 34 anys, 20 dels quals ho va ser a Son Macià, el seu poble, on el coneixien com el Xèrif.

Primer de tot, l’enhorabona, Tomàs.
Sí, moltes gràcies. Estic content d’haver fet tots aquests anys de feina, perquè jo vaig començar per una qüestió purament econòmica, però a poc a poc vaig veure que cada vegada qeu feia un servei em sentia molt bé. No va començar com una vocació, però hi ha acabat. Ara bé, les denúncies no han estat el meu fort. Vaig començar a la unitat de motos, on pràcticament la feina principal era denunciar les infraccions, i em costava. A Son Macià, en canvi, he pogut donar una mà a la gent quan feia falta, i ara em sap greu deixar-ho, però he d’aprofitar l’ocasió per jubilar-me amb el que tenc cotitzat, no sigui cosa que les coses canviïn.

Ha canviat molt, la professió, de quan començares a ara?
Moltíssim. Ara gairebé tots els policies que venen no són del poble, i per això no se senten tan obligats a implicar-se perquè coneguin la gent. Ara el policia és més fred que en el nostre temps. Nosaltres coneixíem la gent i perdonaves sancions, si eren perdonables. Avisaves, i si hi havia reincidència, sí que posàvem la sanció.

Precisament aquesta fredor de què parles sí que serveix per garantir que s’aplica la llei així com toca.
D’això pots estar ben segur. Ara molts en acabar se’n van cap a Palma o cap allà on visquin. Per a ells la feina és molt més bona de fer que en el nostre temps.

Te’n vas i Son Macià quedarà sense policia? O hi ha una plaça?
La plaça existeix i queda vacant. Com la gestionaran, no ho sé. Som conscient que si no és una persona propera, del poble, no sé com pot anar. A Son Macià ja saps com són els macianers. Sempre he dit que Son Macià és a sis quilòmetres i a deu anys de Manacor, i això encara ara és una realitat. Els sindicats, per seguretat del policia, no volen que un policia vagi tot sol. I això fa més complicat que hi pugui haver una patrulla només per a Son Macià. Jo personalment no m’he trobat mai estret, i si m’hi he trobat, he tengut gent de Son Macià que em donava suport. Un projecte guapo seria la feina dins els polígons de Son Macià i de tot el poble, que hi hagués una patrulla rural… i els pagesos veurien la patrulla que passa per allà, sentirien els animals i les garroves més guardats, els policies prendrien nota de l’estat dels camins…

Quina és la pitjor situació que t’ha tocat viure?
Per les meves qualitats en coneixements d’idiomes, em va tocar traduir Rüdeger Peter Oyntzen, el doctor Mort. El que em succeeix és que empatitz massa amb el que passa. Després de l’interrogattori me’n vaig anar destrossat, plorant com un al·lot petit perquè no podia entendre què passava per dins el cap d’aquell home. Hi ha hagut altres moments xerecs, com la feina feta en un cas de violència de gènere, per donar seguretat a aquella persona, que al cap d’un temps em va dir que havia tornat amb el seu home…

I qualque cas curiós?
Una vegada vàrem haver de matar una estruç a Son Macià. Haguérem de demanar permís a l’amo per poder-lo sacrificar, perquè hi havia perill que se n’anàs cap a la carretera. I per què em diuen el Xèrif de Son Macià? Perquè un dia un home va tenir un accident amb un cotxe, i quan va sortir de dedins, li vaig dir: “En este pueblo no cabemos los dos. Yo soy de aquí y tu no”.

Què faràs a partir d’ara?
Ja som padrí. Acompany el meu net gran a escola, a música… I visc a una gran casa, però a les grans cases tot són feines, i en tenc moltes de pendents. Ah, i continuaré anant a entrenar a karate, perquè això és salut.

Back To Top
Search