“La mort no em preocupa, en absolut. Em poden matar quan vulguin. Si no fes feina, ja seria mort, perquè ja m’hauria llevat la vida. La meva vida com a vida no té cap interès, per a mi l’únic interès són les hores que pas fent feina, que són les hores més bones de la meva vida. Ho passaràs bé o ho passaràs malament, però vius, sents, respires, vibres, en una paraula. Et notes que vius. Pens que la vida és viure”, així parlava de la mort Llorenç Ginard. L’escultor manacorí ha rebut aquesta setmana la visita de la parca, que se l’ha enduit en el viatge sense retorn definitiu.
Nat a Manacor el 1935, Ginard va morir divendres passat a l’edat de 86 anys. Com se sap, tenia l’encàrrec d’una nova escultura per a la renovellada plaça del Cos, i hi feia feina dia sí i dia també en el seu taller del carrer del Bonjesús.
El mentor en el món de l’art per a Llorenç Ginard va ser el pintor Miquel Brunet. El 1955 exposa per primera vegada els seus dibuixos. A finals de la dècada dels seixanta va estar vinculat al Grup Drac i, posteriorment, entre 1975 i 1980 es va convertir en assidu a les reunions del Grup Dimecres, del que fou un dels principals impulsors, a més d’assistent incondicional. Dins la seva obra destaca com a tema la figura humana.
La presència de la seva obra als carrers i places manacorines és una constant. En podem veure escultures a la plaça de les Perleres, al col·legi Simó Ballester, a la plaça del Convent o a la plaça de l’Ebenista, entre d’altres.
El nu femení, allunyat de la tradicional bellesa clàssica, ha estat una constant en la seva obra, realitzada en materials molt diversos, com ara la pedra, el bronze i el formigó.
En aquest sentit, Llorenç Ginard explicava també en aquella entrevista que l’esmentada entrevista que “els qui practiquen l’art són personatges molt nobles, encara que de vegades puguin ser durs. Mentre no et diguis dois, et respecten i t’ajuden. Sempre aprens, d’anar amb gent bona”, però alhora alertava que “hi ha molts de ‘cantamanyanas’. Aprofitats, oportunistes… No sé fins a quin punt, però, tot això existeix, perquè jo no ho he freqüentat. Jo artísticament he estat molt exigent amb jo mateix, m’he atracat més als qui més m’han agradat, als qui tenien una feina que m’agradava més. Primer coneixes la feina, després coneixes l’individu. Quan trob una persona que no m’agrada el que fa, no li faig cap menyspreu, simplement no m’hi acost”.
Fernando Gómez de la Cuesta explicava entorn de Ginard a l’exposició que se’n va fer al Museu del Baluard que el manacorí era “un creador singular que ha format part d’algunes de les propostes col·lectives més interessants d’aquelles que germinaren a les Balears entre els anys 60 i 70, el Grup Drac i el Grup Dimecres, dels quals en fou un membre destacat i molt actiu. Ginard es va mantenir, tanmateix, relativament allunyat dels circuits expositius i comercials habituals, fet que no va poder impedir que, des de el seu propi taller, moltes de les seves peces s’anessin incorporant a col·leccions particulars de certa rellevància”.
