Club de lectura de Porto Cristo
Un altre llibre que triàrem en la nostra etapa postpandèmia en clau d’humor va ser aquesta novel·la d’Eduardo Mendoza.
Sense notícies de Gurb és una novel·la curta que Mendoza va escriure per encàrrec del diari El País i que es va publicar per entregues en el mateix diari durant l’estiu de l’any 1992. Mendoza sempre ha comentat que no la va escriure per publicar-la posteriorment, sinó com a diversió. Per gaudir d’escriure una història d’humor. Va tenir tant d’èxit que finalment es va decidir publicar-la en format de llibre. I ha estat una de les obres de més èxit de l’autor.
Narra l’aterratge accidental d’una nau alienígena tripulada per dos extraterrestres a Barcelona en una època preolímpica, o sia un poc abans de l’any 1992. Aquests alienígenes són energia pura i es poden transformar en el que vulguin. Un d’ells, l’anomenat Gurb, es transforma en Marta Sánchez i surt a explorar Barcelona. L’altre, que és el comandant de la nau, del qual no sabrem mai el nom, espera el seu retorn i mentrestant va escrivint un diari. Quan veu que Gurb no torna, surt per veure si el troba. I aquesta recerca, i aquest diari que escriu el comandant, és la història que se’ns conta a Sense notícies de Gurb.
Com que és un diari, la narració no està dividida en capítols, sinó en dies. I aquests al mateix temps també estan dividits en hores, de manera que l’extraterrestre va anotant de manera puntual el que va fent i el que li va passant. Un aspecte que ens cridà l’atenció fou que no comença pel dia 1, sinó pel dia 9. Talment com si els altres vuit dies no fossin importants per a la narració.
L’extraterrestre és un ésser que no s’adapta a la vida de Barcelona. “És tan diferent del meu planeta!”, exclama quan s’hi troba. Es disfressa o es transforma en uns personatges tan ridículs per l’època que només fas que riure. Cau tres o quatre vegades dins clots d’obres de les quals en aquells moments infestaven Barcelona i l’atropellen tres o quatre vegades: cotxes, autobusos, motos… Com que no sap on cercar Gurb, es dedica a voltejar. Menja grans quantitats d’allò que li ve de gust (sobretot xurros), compra coses inversemblants i també en grans quantitats (set-cents pernils de Jabugo). Però conclou que els doblers no donen la felicitat i ho desintegra tot.
Ens adonàrem que pràcticament no hi ha diàlegs, ja que no es relaciona amb els humans. Quan parla de les persones, diu que són éssers “de sexo biológico netamente diferenciado, pero no visible”. Troba que la seva manera de xerrar és caòtica i poc codificada i ens en dona una mostra en un moment determinat quan es troba en una tasca.
Només es relaciona amb un matrimoni (en Joaquín i na Mercedes) que té un bar prop d’on ha aterrat la nau, i un dia per ajudar-los els substitueix en el bar. Com us podeu imaginar, el dia es converteix en catastròfic.
Més endavant, també es relaciona amb una veïna del pis on viu i amb la portera de l’edifici. Amb ella té una xerrada que descriu en el diari d’allò més estrambòtica i delirant.
També les descripcions que fa dels llocs són molt divertides. De les marisqueries diu que estan “decorados con aparejos de pesca» (esto es lo más importante)”. O quan es refugia en un tascorro i tot el que succeeix en el lloc.
I no parlem de les repeticions. Es repeteixen les caigudes, els atropellaments, les visites als bars de disseny, les peticions a la veïna, les telefonades al bar, etc. I tot això per fer esclatar la rialla.
La passejada del comandant per la ciutat es converteix en una allau de crítiques: a la pressa de la gent en una ciutat, a unes obres que s’estan fent per deixar «guapa» una Barcelona olímpica, a una societat de consum que compra de manera compulsiva… Unes crítiques amb un punt d’ironia (“En Barcelona llueve como su Ayuntamiento actúa: pocas veces, pero a lo bestia”).
Va ser molt difícil comentar la novel·la. Només fèiem que riure en recordar-la i llegir fragments que ens havien agradat. És molt divertida i bona de llegir, amb un llenguatge col·loquial molt adient a les aventures de l’extraterrestre. Les situacions que descriu són exagerades, excessives, estrambòtiques, surrealistes, però amb un grau d’humor (de vegades un poc negre: quan visita na Mercedes a l’hospital) i de crítica que les fa molt divertides.
I al final en Gurb…..
