Skip to content

Sense tu, el teu poble no és possible

En un món de cada vegada més atomitzat i individualista, en què cadascú sembla haver esdevengut més una extensió unívoca del seu terminal que no una baula de la cadena col·lectiva que estàvem avesats a ser, de vegades encara sorgeixen iniciatives que ens fan sentir que som part de qualque cosa més que no sigui exclusivament l’insidiós “jo”.

Parlam, aquesta setmana, de la recollida selectiva porta a porta. Els darrers anys, Manacor, com també ha ocorregut a altres viles i ciutats semblants com ara Inca o Felanitx, ha implementat, de forma parcial, aquest sistema de recollida. Tot i que els experts adverteixen que es tracta d’una fórmula intermèdia entre els contenidors de colors a què estàvem avesats i els contenidors intel·ligents amb targeta que aviat ens arribaran des d’Europa, el sistema de recollida porta a porta implica unes bondats, més enllà de les ambientals, que ens agrada recalcar.

Sabem que la sostenibilitat, no ja sols de l’illa nostra, sinó del planeta, té una de les potes que la sustenten en el tractament dels residus. Ja sabem allò tan antic de les tres erres. Reutilitzar, reduir i reciclar. Per aconseguir aplicar la tercera és necessari, per tant, també, diversificar. Després dels contenidors “voluntaris” de colors, ha arribat ara la recollida selectiva porta a porta. Una fórmula odiada pels amants llibertins de la llibertat, que insisteixen que l’administració no ha de voler-los fer els comptes dins ca seva.

En canvi, és obvi, a parer nostre, que la retirada dels contenidors dels carrers, i l’anunci, pedagogia prèvia inclosa, que cada dia passarà un camió diferent per davant ca nostra a recollir una fracció diferenciada (un dia paper, l’altre envasos, l’altre orgànic, el vidre… i el rebuig, també, és clar) suposa una implicació de cada una de les llars, que ha d’aprendre a gestionar, de forma necessària, la separació dels residus, que, a més, podrà davallar sense problemes el dia que toqui, a peu de casa.

Sí, aquesta manera de funcionar en què la individualitat coopera en primera instància per necessitat, però en segona, i principal, per col·lectivitat, ens fa creure que avui, encara, en plena voràgine capitalista, en plena despersonlització del que encara creim que som, en plena allau de la bola de neu de les individualitats impermeables, ens entestam a ser poble i a cooperar perquè aquesta idea feliç d’existir entre tots sigui alguna cosa més que una quimera i esdevengui un petit soscaire, una trava molesta, en la davallada accelerada del nostre món a l’infern del capitalsense escrúpols.

Cal, per tant perseverar en aquesta tasca de separar i de recollir així com toca, fora por. Per això, també és necessària l’acció valenta de l’administració, que, més enllà de la pedagogia, que és útil i necessària, ha de posar la mà forta i ha d’actuar amb contundència davant l’incivisme i la desconsideració.

Back To Top
Search