Ser sincera, feridora i narcisista. Ens estimam massa?

*Imatge d’un quadre de María Berrío

Júlia Mérida Coli

“Self-love cannot flourish in isolation”, escriu Bell Hooks al supervendes All about love: new visions. Érem al 2001 i l’autora americana s’avançava un parell de dècades al que vindria: la terapització de la conversa, la supremacia del jo, la capitalització de l’amor propi i la concepció perversa que podem amb tot totes soles, que només cal prioritzar-se.
Quan sent afirmacions d’aquest tipus alguna cosa no acaba de funcionar per jo. Què significa prioritzar-se? Per a algunes, posar-se a una mateixa per davant de tot vol dir fer als altres mereixedors d’una sinceritat sovint feridora, tal vegada innecessària. Amigues que deixen de ser-hi perquè no els “surt a compte” continuar mantenint el vincle amb tu. Companyes que conceben la vostra relació com a alguna cosa a “gestionar”. De tot això i més parlen les periodistes Anna Pacheco i Andrea Gumes i l’escriptora Sara Torres a un dels episodis del podcast Ciberlocutorio. La introducció de certes expressions mercantils dins el nostre vocabulari afectiu no fa més que confirmar aquesta teoria. Com a màquines eficients, mesuram la rendibilitat de les persones que ens envolten.
Una altra pregunta que m’assalta arran d’això: què és la sinceritat i per què la utilitzem de manera tan selectiva? O també: mereix tothom la meva sinceritat? Ser sinceres amb les amigues, les parelles o famílies no ens dona impunitat per ferir. Sentències com “millor dir sempre el que penses, ser completament sincera, encara que faci mal” activen un engranatge d’accions dutes a terme sense calcular les reaccions que poden provocar. Amb el temps he après que ningú mai diu sempre la veritat, i no només per amagar inseguretats o tergiversar el que ha passat, sinó també perquè hi ha dies, anys, mesos i vides en què no podríem suportar-la. Transitar aquesta idea m’ha ajudat a existir més en pau amb el món. La sinceritat de cadascú és mutable, depèn d’una miríada de circumstàncies. Per tant, també les veritats que se’n deriven. Amb això no estic convidant a mentir ni a ser hipòcrites, però sí a aprendre a mesurar com de molt necessita algú que li diguis el que penses.
No good alone és el títol del butlletí d’abril que ha publicat Rayne Fisher, on descriu de manera extensa i precisa moltes de les idees que he intentat concentrar aquí. Una de les que més m’ha obsessionat aquestes setmanes és la manera com vivim en un món ple de friccions, on les persones amb qui establim vincles ens poden ser igual de favorables que tortuoses. Pretendre envoltar-nos només de qui ens fa estar tranquil·les o ens ho posa fàcil és situar-se a una mateixa com un ésser gairebé diví, que mai ha perjudicat la vida de ningú i, per tant, mereix viure en harmonia. Fisher dona llum a totes aquestes qüestions, confrontant-les amb la solució més fàcil que tindrien: retallar riscos, tancar-nos en banda, viure de manera robòtica, impersonal i optimitzada, només a prop de qui no ens posi res en dubte. O en altres paraules: atomitzar-nos més encara. Tanmateix, si les relacions són complexes i generen friccions, suposar que només ens faran avançar les persones indulgents és un miratge que ens contam de tant en tant. Com diu l’autora, “non of us are any good alone.”