L’Agrupació de Sa Torre, juntament amb Tramudança, rebrà enguany el Reconeixement de Mèrits de l’Escola de Mallorquí. Aquesta setmana parlam amb Antoni Galmés (Manacor, 1970), un dels capdavanters de l’Agrupació de Sa Torre.
Com valorau el recorregut del Reconeixement de Mèrits, i també el fet que us el donin enguany en companyia de Tramudança.
El fet que ens donin un premi o un reconeixements ens fa estar contents perquè es valora la feina que hem fet durant tot aquest temps. Enguany farà trenta-cinc anys que hi som I és molt difícil mantenir el que sigui durant tant de temps. Agraïm que es reconegui la tasca que vàrem iniciar perquè no es perdés una música, una cultura, un ball… I també ens fa molt contents compartir aquest reconeixement amb Tramudança, que també ha fet molt per mantenir viva la cultura popular.
Com va néixer el grup? Diries que ha passat per diferents etapes? Quines?
L’Agrupació Sa Torre es va crear dins l’associació de veïnats de sa Torre, impulsada pel mateix president Pep Veny. El 1988 feren una mostra de ball a les festes de sa Torre que es fan pel setembre. Hi ballaren uns balladors, crec que amb vestits tradicionals, i la música que hi va sonar va ser de cassette. L’any que va venir davant, ja es va organitzar amb músics. Això va durar fins l’any 1995, que vàrem veure que l’agrupació ja tenia una entitat pròpia al marge de l’associació de veïnats, i ens constituírem com a associació desvinculada d’ells. Ara som un grup de música que té una escola de ball tant per a nins com per a adults, tot i que no disposam de balladors fixos per fer mostres. Fa bastants d’anys, una vintena, que ja no tenim balladors. Durant tots aquests anys, han passat per l’agrupació una trentena de sonadors. I m’atreviria a dir que són centenars els qui han après els punts de ball amb l’escola de l’Agrupació de Sa Torre.
Recordes qualque ballada en especial…
De ballades n’hem fetes tantes… Qualque any n’hem fetes 30. Això vol dir que en podem haver fetes més de mil. Record les ballades que es feien a sa Bassa per les Fires i Festes. I també pas gust de veure Son Carrió per les festes del maig. A qualsevol lloc que veim que van al ritme de la música i s’ho passen bé nosaltres també passam gust. Passàrem gust fent les Músiques de Sant Antoni, o a un concert a Calaf, on ens vàrem sentir molt bé.
A banda de la música de creació pròpia també heu investigat dins la música tradicional. Per què?
Si feim composició pròpia, de música tradicional no se’n crea de nova. A cadascú li agrada fer la seva composició. Feim música popular i combinam les cançons tradicionals amb les noves, però en feim segurament més de noves, que no de tradicionals, però això no lleva que no mantenguem l’estrucutra que té una cançó tradicional…
Heu enregistrat…
Tenim tres enregistraments. Una cinta de cassette del 1991; el CD De raça, del 2004; i Arrelats, del 2013.
Hi ha hagut moments en què la continuïtat del grup hagi perillat?
A un col·lectiu sempre hi ha moments de baixada, i de vegades és difícil posar-nos d’acord. A un grup s’han de posar d’acord, tant si són molts com si són pocs. De vegades fa mal envestir projectes, perquè du feina, cadascú té les seves prioritats, i la seva disponibilitat. Però les diferències mai han estat suficients perquè la continuïtat del grup perillàs.
Sou sobretot un grup per sonar a les places, però també heu fet concerts a teatres o auditoris. Us agrada, aquesta darrera fórmula? Què hi aportau de diferent?
Els concerts ens agraden molt. Ara bé, si només hi hagués concerts, perdríem la nostra raó de ser. Un concert ens agrada molt perquè hem d’assajar més que a una actuació a fora. A un concert la gent ve a escoltar-te. A la plaça ballen, o xerren o tenen altres distraccions.
Quins referents heu tengut?
Nosaltres hem tirat més de la nova escola com són Música nostra i Sis Som, dos grups cabdals per entendre la recuperació de la música tradicional a Mallorca. Han estat referents per a nosaltres, i encara ho són. Això no lleva que de forma conscient o no no tenguem influència d’altres grups de base més popular, com S’Estol des Picot o Així balla Manacor, per exemple.
Com han evolucionat les ballades a les places, en aquests trenta-cinc anys?
Els primers grups que varen néixer ja el temps del franquisme ho feren per salvar uns balls que ja ningú ballava de forma espontània. Una vegadas que la gent aprèn els punts, ja li agrada més ballar que veure ballar. I per això pràcticament han desaparegut les mostres. Diria que devers els anys 2000 hi va haver un boom de ballades… Ara pareix que no hi ha tanta de gent, i també hi ha menys ballades. Nosaltres ni ens plantejam organitzar una ballada pròpia i fora d’un programa de festes, sobretot a Manacor, que demanen una assegurança civil, una ambulància…
És la realització vertadera de la cultura popular, aquesta explosió de les ballades. És el poble, qui balla.
Sí, en la cultura popular, és el poble qui comanda si la vol o no la vol. Si el poble no hagués volgut ballar encara continuaríem fent mostres.
Quin futur preveis per al grup? Hi ha relleu generacional?
Una institució així com fa anys, els seus elements també en fan. Si no hi ha un relleu generacional, haura d’acabar extingint-se. En aquests moments no hem pensat en un relleu generacional, perquè vivim el moment que ens toca i aquest reconeixement ens dona una sempenta per continuar endavant. El pensament és continuar, però també és ver que no és fàcil trobar gent jove que toqui instruments tradicionals com el llaüt o la bandúrria.
