Pere Font Ginard, de sa Caseta (Artà, 1930) va ser un home que va viure prop de cent anys i encara tenia memòria per recordar fets i succeïts de la guerra, però també que en aquell temps que molt sovint trobaven el frare darrere la porta, la salvatgina i la volatina eren enemics del pagès…
Com estau, l’amo en Pere?
Una seda. (molt bé)
Voleu beure o menjar qualque cosa? Jo us convidaré.
Menjaré una caperutxa. (Neula de forma cònica que conté gelat, “cucurutxo”)
Ereu afectat de menjar llepolies quan éreu un nin?
Ca! Res de llepolies! Per setmana santa regalaven una ruda (*) de confits a l’al·lota, això ja ha fugit… el dijous “jarder” tiraven farina a les al·lotes, ara per mi ho tornen fer. El que trob que no està bé és que tirin ous, l’endemà tot el poble va ple d’ous esclafats, amb això trob que s’hi haurien de posar fort… (* Ruda: recipient de paper disposat de forma cònica que contenia llaminadures o confits)
De jove, corríeu les joies?
Corria com una llebre, saps que anava de “lliquer”! (lleuger) Un any a les joies (*) els amics em punyien fort, em deien “no sortiràs, no”, dic “els guany de massa”. “Molt de xerrar” em deien. Quan vaig tenir els collons plens de sentir-los, dic “ara veuràs!” Donen el sus, fot grapada a la canya amb el gall; dic a aquells “No piulau ara, no”. Em deien “i ara que has de fer amb aquest gall, no te ve d’un, ens el podríes regalar”, “Regalaaaar?, no en vull sentir d’altra”, dic “el posaré al corral amb els altres, què vol dir!”… (* joia: premi atorgat en una cursa o altre joc).
Diuen que menjar moltes arboces pot engatar.
Sí collons!. Vàrem dur Son Sureda (Artà), va venir el fill dels senyors amb un amic. Anaven endarrer de menjar arboces. Per ses Fonts Noves hi havia moltes arboceres. Aquells s’aferren a una arbocera, què som de dir? No es veien assaciats, pareixia que estaven afamats. Els vaig dir “pensau que si feis colló, vos engronsareu fort”. Se’n varen riure de jo, dic “del vostre pa en fareu sopes!” Hi torn, havien fet nyoc (havien menjat massa), els vaig trobar ajaguts amb un puta gat! Estaven estirats per terra fent el bategot (feien estiraments agitats)…
Diuen que abans hi havia molts de falcons…
Sí! De la pleta de Son Sureda els veia. Son Sureda pega a en Farrutx (certa muntanya), d’allà damunt cridava les ovelles, venien amb dos crits, d’allà dalt veies el falcó que pegava a l’esbart d’estornells i l’esbart feia forat. Allò era el més gran, veure el falcó, quan pegava era de veure!…
El falcó i altra volatina (aus rapinyaires) eren considerats enemics per als pagesos…
Això també és ver, no he de dir una cosa per l’altra, de milanes en vaig davallar moltes, i si he de dir la veritat, de genetes també en som mortes. Tenia un parell de gàbies, hi posava morralla. Fillet! Llavors els pollets eren doblers que ens fotia la salvatgina…
Abans, també hi havia més aucells, diuen…
Llavors hi havia una aucellada que no és creguedor. Quan girava amb el parell (voltava amb el parell de bísties quan llaurava) a darrere sempre duia nou o deu titines, era gros l’aucellada!… amb els filats feia el jornal, agafaves aquells vint o trenta tords als colls bons. Molts de pics tornava xop, dic “jo agafaré una “peumonia” (Pulmonia), he de comprar un paraigua”. Un dia me’n vaig al cafè amb el paraigua. Deix el paraigua devora el taulell. Quan me gir, “els conills! I el paraigua?” Dic “qui és el darrer que ha sortit?”, diuen “en Garbell”. Ah, fosca, li enfil cap a la porta, ja ho crec!, veig en Garbell amb el paraigua, li peg grapada i li entim aquesta: “Escolta, bergant, m’has fotut el paraigua, cagondell quin un!”. Diu “oh, miraaaau! Me pensava que era el meu”…
Recordau qualque costum esvaït de la pagesia?
Una comparança (un exemple): Jo era el pagès de Son Sureda. El cap de setmana, als missatges que no feien la reguarda (*) les feien un relliu per a menjar el diumenge a ca seva…una comparança: sempre se feia un porc per al senyor…( * Reguarda: guàrdia que feia un missatge a la possessió el cap de setmana)
Recordau qualque cançó de batre?
Mumare me diu: -Fill meu
quan me duràs una nora?
mumare, encara no és hora
esper que vengui per déu.
Per què posaven el morral a les bísties a l’hora de llaurar?
Normalment les posaven el morral aquí on hi havia arbres, així no et fotien un empelt d’un arbre, amb el morral no es desmandaven….
Quin és el pitjor vent?
Aquí, a Artà, és el ponent. Una ponentada et llevava moltes quarteres (quartera d’àrids: 70 litres aprox.). Quan el blat estava a punt de granar, si entrava una ponentada grossa t’escaldava el blat i ja havies menjat morena (ja paties les conseqüències)…
Els artanencs que en temps de la guerra civil estaven amagats per por de ser represaliats, com s’alimentaven?
Punyeta! Els fills els duien el menjar en la nit, per Albarca, es Verger… els duien el menjar un pic la setmana per no alçar la llebre (no crear sospites)… mon pare duia Son Sureda, a Son Sureda vengueren quatre o cinc persones que fugien d’Artà. En mataren que no s’havien posat en res, tothom tenia la roba estesa (tothom estava exposat)…
Quan va començar la guerra civil, vós teníeu sis anys. Així i tot recordau qualque cosa d’aquell temps?
D’una cosa sí que me recorda bé. Érem a Son Sureda, en va venir un i aquest n’havia esclovellat (n’havia mort) un parell, ningú el volia, tothom l’arruixava. Quan aquell s’entregà a Son Sureda, mon pare li diu “què hi ha?”. Ens va demanar una llesca de pa. Mon pare li diu: “Que tornaries fer el que feres?”. Diu: “No, estic ben penedit, batualmón, els grossos m’ho feien fer”. Mon pare va agafar mig pa i li dona un raig de llesques. Diu: “Moltes gràcies, tenc un parell d’al·lots i n’he de donar un poc”. Mon pare li va dir: “I com surareu la barquera?” (els fills). Va dir: “Aniré dins el pinar i posaré un picarol a un bastó per agafar un poc de reïna i dur-la a vendre”. Vaig veure aquell home capbaix, que era un home que un temps s’havia de menjar el món! Més se mereixia!…
Heu sortit de Mallorca?
No he sortit mai de Mallorca, ja no m’ho paga. N’hi ha que els agrada trescar món.
Canviaríeu la vosta vida d’ara per la vida que dúieu d’adolescent?
No putes, no. Llavors ho passaven magre. Si volien fer una cosa, no la podien fer perquè no hi havia (*). Una comparança: si un que festejava volia convidar l’al·lota al cine, havia de fer llata per poder arreplegar qualque dobler per anar al cine amb l’al·lota. Ara ningú pateix lo que patien llavonses. (* No hi havia: no teníem doblers).
M’ho han dit un xinxer de vegades que un temps molts duien el ca magre. (passar dificultats econòmiques)
Ho pots ben creure!
