“Si hi ha associacions com Aprop és perquè la cosa no acaba de funcionar massa bé”

Quants d’anys fa que existeix Aprop? Com us trobau actualment, com a associació?
Oficialment fa quinze anys que hi som. I estam en un gran moment. Creixem bastant quant als serveis que podem oferir, enguany hem fet més de 1.000 visites. El primer any no arribàvem a 70. Hi hem d’afegir les 300 visites a domicili dels voluntaris testimonials. Tenim una psicooncòloga, i també els voluntaris assistencials, i un banc de préstec… Així que no ho feim malament de tot. Quant a feina, sobre deu, ens hauríem de posar un deu.

Quin radi d’acció teniu?
Som una associació petita, i creixem a poc a poc, amb peus de plom, perquè feim la feina ben feta i volem arribar al màxim de gent, però de la manera correcta. En principi atenem la gent dels quinze pobles de la comarca vinculats a l’Hospital de Manacor, però els nostres estatuts preveuen que podem actuar arreu de l’illa.

Has parlat de feina i de serveis. Però com estau econòmicament?
Ja del primer dia que començàrem tenim aportacions econòmiques de gent anònima, d’empreses privades sobretot del municipi de Manacor, de qualque entitat bancària… Amb l’arribada de la crisi, ajuntaments i institucions supramunicipals ens tallaren les subvencions. I el malalt no se n’entén, de crisis.

Quants de socis teniu?
En tenim entre setanta i vuitanta, però podríem dir que tot Manacor és soci nostre. Férem una xocolatada i hi passaren 400 persones. Al nostre sopar n’hi vengueren 800. Econòmicament capejam el temporal i arribam de cap a cap d’any.

Teniu un local…
Sí, l’empram de seu i també de magatzem per al material del banc de préstec. Hi pagam un lloguer simbòlic.

Aprop no hauria d’existir com a associació, perquè els serveis que oferiu sembla que els hauria de donar la sanitat pública.
Si ara Aprop digués que no podem aguantar més, vos entregam aprop, vos ho regalam tot, això els suposaria una despesa batant grossa. Sempre he dit que no n’hi hauria d’haver d’associacions per atendre les coses que quan venen eleccions tothom promet. Quan ens hi hem posat és perquè notàvem una mancança. El moment que un acaba un tractament nota unes mancances, no mèdiques, que són un deu, sinó d’acompanyament, d’atenció psicològica. I per això vàrem decidir crear Aprop, perquè els serveis que donam, i que hauria de donar la sanitat pública, els tenim més que pagats. Un govern o un ajuntament no deixa una empresa, i cal un gestor i una bona gestió. S’omplen la boca que tot és u, però no donen un servei quan nosaltres hem pagat per estar a una habitació d’hotel mirant a la mar. Si hi ha associacions com Aprop és perquè la cosa no acaba de funcionar massa bé. Nosaltres som humans i podem tenir qualque error, però la gent està contenta. N’hi ha que ens diuen que facem més publicitat, però si pagam publicitat deixam de comprar caminadors per al banc de préstec, per exemple.

Com viu una persona que ha superat un càncer? Què en queda d’aquest patiment?
Depèn molt del caràcter de cada persona, com més positiu ets, més fàcil és. Però sempre et queda aquella mosqueta de si et tornarà a pegar. Però vaja, tot depèn de moltes de coses: del caràcter, del tipus de càncer que has patit, de les seqüeles físiques i mentals que et pugui haver deixat…

I tu com estàs?
A nivell personal quan et donen la notícia el primer que demanes és quant de temps et queda. Jo he plorat molt, i he tengut por, quan per algunes coses havia estat molt valent. Però som una persona humana. Sempre dic que el càncer ha estat el meu pitjor enemic, però també el meu millor mestre, durant tots aquests anys. Amic, no ho serà mai. En canvi, hi ha gent que l’ha patit i que l’ha superat que no en vol sentir parlar.

L’esquerra, teòricament, potencia la sanitat pública. La dreta vol donar llibertat perquè la privada pugui prosperar. Tu que ho has tocat amb les mans, què trobes?
Ens diuen que som humans, perquè pertanyem a una raça humana, però la humanitat no sabem on és. A un costat i l’altre he trobat fotos i bones paraules. Però res pus. Hi ha coses difícils d’entendre. Hem demanat doblers al govern i al Consell, amb gent de cada costat, i tots ens feren la mateixa jugada. A nivell de Manacor, no sé què hauria passat, perquè no vàrem tenir temps de comprovar-ho. El cert és que no disposam de cap ajut públic.

La teva vida ha canviat.
Tenia una empresa i anava molt bé. Jo no sabia si ho trauria, tenia 48 anys i em vaig trobar a una edat que em trobava massa jove per anar-me’n. Vaig vendre tot el que tenia i em vaig decidir a intentar curar-me. Una vegada superada la malaltia, no tenia feina, però tenia un petit local que feia servir de gimnàs amb uns amics, i vaig convertir el que era una passió en la meva feina. Vaig passar a ser un mileurista, però la felicitat que vaig guanyar no té preu. No hem de respirar vint-i-quatre hores, hem de viure vint-i-quatre hores.

Aprop creix? Canvia?
Ara han entrat tres persones noves a l’associació, gent amb idees noves, jove. Jo em faig gran i la resta de socis que començaren també.

Espiritualment has canviat? La religió és un paracaigudes quan tenim la mort a prop?
Estic dins una associació japonesa, i feim meditacions. He anat a Barcelona a una escola de budisme, però els vaig dir “si m’heu de fer monjo me’n torn a ca nostra”. He quedat amb la part espiritual que no és religiosa. La resurrecció ja està feta abans de morir-te. Si has tengut relacions i has tengut un fill o una filla ja deixes qualque cosa. Se’n va el vestit només. És ver que amb l’espiritualitat he tengut menys por. La mort ens fa por perquè te’n vas al desconegut, però el cel i l’infern ja els tenim aquí. He arribat a la conclusió que la mort no ha de ser trista. Un infant acabat de néixer ja té edat per morir, perquè ja és viu.

“Si tu no em respectes, jo hauré de defensar ca nostra”

Perfecte Acosta, a títol personal, també té opinió sobre tot el que passa políticament entre Catalunya i Espanya…

Estàs preocupat per tot el que passa, políticament?
Jo som de la raça humana però no veig humanitat. El que més em preocupa és la falta de respecte, que s’hagin de dir les coses cridant o insultant. Hem d’aprendre a estar d’acord amb no estar d’acord.

Tu vares néixer a Catalunya.
Sempre dic que em consider un pradenc mallorquí, i de fet a les xarxes som Portoprats. Col·labor amb la revista de Prats. Tenc la meva ideologia, que no és massa de dretes, però no em consider radical en cap moment. Hem de poder parlar lliurement. Jo no estic en contra de cap espanyol. Ma mare era d’un poble de Toledo i jo aprecii els epsanyols. Però si tu no em respectes, jo hauré de defensar ca nostra. Els catalans no volen el mal a Espanya, volen voler-se expressar ells mateixos. I que consti que veig errades a cada banda, si a cada banda hi hagués un mínim d’interès humà, s’arribaria a un acord. Arreglem-ho perquè ens vagi bé a tots dos.

La gent que digui el que vulgui, tenim dret d’expressar-nos lliurement. Aquesta dreta extrema hauria sortit ben igual, per les ànsies de poder. en un matrimoni n’hi ha que diuen: “Si no eres mía no eres de nadie”. Jo, en canvi, quan vull una cosa, no la vull ni a tocs ni a la força. Si Catalunya no vol estar amb Espanya, idò tan amics com abans, i hi tendrem, contactes, negocis, família per tot aquest temps que hem conviscut…