“Si la lluna duia rotlo i dins el rotlo hi havia estels, cada estel eren els dies que estaria a ploure”

Agustí Domenge Brunet, de Ca’n Blanc, (Sant Llorenç, 1928-2018) visqué noranta anys ben sucosos. Haver nascut abans de la proclamació de la república li permeté, per exemple, de conèixer un home de lletres com mossèn Salvador Galmés. Ell, de petit, ja sabia que seria un home feiner. El que no sabia és que quan seria vell seria tan savi com va demostrar en aquesta entrevista….

Coneguéreu mossèn Salvador Galmés?
Què fa? Som una mica sord.

Us demanava si coneguéreu el capellà i escriptor de Sant Llorenç, mossèn Salvador Galmés.
Sí. El capellà “Capirró” era molt sabut. Els seus ulls es tancaven maldament estigués despert. Els metges li posaven un esparadrap per aguantar la pipella (parpella). S’enginyava així…

Abans, molts evitaven tallar-se els cabells en divendres. Què en sabeu, d’aquest cocòrum?
Quan era al·lotell no volien que em tallàs els cabells en divendres. Deien que tornaven blancs. Ma mare em deia “uep, som divendres, ja te’ls tallaràs demà, que és dissabte!” (riu)… tondre ovelles en divendres, mai! Si era divendres, mai feien les matances, això era sagrat! Quan un bergantell festejava fort un al·lota, si li deia “me mates es porc en divendres” era que la volia tota, que no anava de bromes…

Un setè o una setena eren el sèptim germà o sèptima germana d’una nierada d’infants on tots eren homes o totes eren dones. Deien que els setens llevaven el mal de ventre…
Aquí davant hi havia n’Antonina “Busca”. Llevava el mal de ventre perquè eren set germanes i ella era la darrera. Nosaltres li dúiem un mocador, li dèiem “el mocador de na Busca”. Si teníem mal de ventre l’hi dúiem i ella l’embrutava de la seva suor i ens el posava per damunt la panxeta i el mal de ventre ens fugia…

Anàreu a escola, vós?
Vaig anar a escola fins que vaig tenir catorze anys o això, i no és que fos malaprenent, però a jo lo que m’estirava era fer de pagès. Llavors, fora vila duia la doma (era cabdal, de la més gran importància). A ca nostra llogaven homes perquè les feines no fossin sobrades. Quan veia partir els homes cap al tall, jo em cruixia per anar-hi. Vaig deixar l’escola i em vaig posar a tocar a l’era (conduir les bísties damunt l’era de batre). Em recorda que en aquell temps els cotxes feien por a la bístia i si tocaven la bocina, més encara. Quan era jovenet, els cotxes ja navegaven amb benzina però de primer marxaven amb “gasogeno”…

Es tenia per cosa certa que les “ovelles paues”, és a dir, les ovelles que han nascut el dia de Sant Pau, protegien la guarda de tota casta de mals i soscaires…
D’ovelles paues jo no en vaig tenir, però vaig tenir dues anyelletes bessones nascudes el dia de Sant Pau. Se les en varen dur. Tot d’una que les departen (separen) de la guarda no es volen mesclar amb una altra guarda, però hi arriben a anar…

Sabeu senyes d’aigua?
Si pel mig de la carrera veien qualque peixet (cert insecte) que es passejava, era senya que vendria aigua. Ara fa molt que no n’he vists, de peixets. Si la lluna duia rotlo i dins el rotlo hi havia estels, cada estel eren els dies que estaria a ploure… si l’horabaixa les ovelles frisaven d’estar rodones era perquè sentien aigua… En Paretjal (certa nigulada) en sortir fa joia (plou excesivament), sortia per la banda de tramuntana. Hi havia “Els Al·lots de Santanyí” (certs niguls) que duen aigua, però a vegades menten…

Sentíreu parlar d’embruixaments?
Aquí hi havia dos al·lots, deien que estaven “etcisats”. Se va dir que les volien fer tornar xerois (fer tornar xorois: fer tornar beneits, fer perdre el seny). Eren en Guillem Petxina i un germà seu. Per llevar “l’etcisament” feren un fogueró i els feren seure devora el fogueró. Dins el fogueró hi tiraren no sé quina casta d’herbes. Ells s’escalfaven en el fogueró per fer fugir s’etcisament. Varen dir que els va anar bé…

Abans s’estilaven diverses pràctiques per evitar l’impacte dels llamps a les cases…
Nosaltres, quan feia llamps trèiem els fogons a defora…

El dia de Sant Joan anaven en dansa moltes supersticions. Què en sabeu d’aquest remenat?
Deien que si el dia de Sant Joan regaven un claveller amb aigua de set pous, feia clavells de set colors… llavors deien que el vespre de Sant Joan totes les herbes tenen virtut…

Recordau qualque creença popular relacionada amb els estels?
Llavors deien “quan neix un infant, neix amb un estel”… un temps deien “alerta a un nadal sense lluna!”, era senya d’una mala anyada o d’una guerra… Llavors hi havia una dita: per a dir que una cosa era molt enfora deien “és més enfora que les Cabrelles del sol” (les Cabrelles: nom popular del boldró d’estels dit “les Plèiades”)

En sabeu més de creences populars? Jo en som molt afectat de replegar-ne.
Si tenien un cèntim dins la sucrera, no acabaven els doblers mai…Si et batiaven amb aigua de les fonts noves, amb aigua beneïda el dissabte de Pasqua, no es podria el teu cos quan et mories, això ve d’antic… deien que les òlibes, si el vespre anaves per un camí et prenien el capell, devia ésser puta! (riu)…

“Esbucar balls” era emprenyar de mala manera els balladors perquè el ball s’aturàs. És així com dic o vaig tapat?
Ben segur que és així, es deia “esbucar balls”. A Ca les Males feien un ball, va arrancar el ball i amb això va comparèixer un estol de bergantells i varen tirar una fulla de moro al llum, i les dones varen començar a tenir picor per les cuixes i era que havien tirat mosques d’ase que duien dins un canonet. Aquesta eixida em contaren. Saps que hi ha de temps d’això que vos cont…

Què és una ovella baciva?
Una ovella que no mena me… una ovella mamada de calàpet o de serp se deia una “ovella minva”…

Si no vaig calçat per aigua, hi ha una finca de Sant Llorenç que es diu Ca’n Fal·lera. Em xoca molt el nom d’aquesta finca. (Fal·lera, amb e oberta: vessa, puput, pruaga, etc.)
Jo et donaré el net. Es diu Ca’n Fal·lera perquè hi estigueren uns pagesos que eren balladors, i l’home quan volia treure la dona a ballar, ella deia “tenc fal·lera”, i això que ell era de malnom “Copeo” (riu)…

Els infants, el dia que combregaven anaven a demanar perdó als familiars i als propins…
Deiem “em voleu perdonar si vos he feta malícia?”, i et donaven un doberet i et deien “Déu nostre senyor ens perdona a tots”…

Quan éreu un nin, us contaven rondalles?
Sí, perquè el meu padrí sabia llegir i escriure. No era tothom!. Mon pare no sabia lletra i el padrí va tenir la idea que mon pare estudiàs. El va dur a un mestre, li va dir “ha d’aprendre de lletra, petxuqueu!”. Mon pare va venir plorant; la padrina li va dir “què ha estat?” i va ser que el mestre li havia arribat (pegat). La padrina va dir “no vull que al meu net li peguin, que no hi torn i foris!”, i no hi va tornar pus, a escola…