“Si li hagués cabut la barca dins la boca, la s’hagués empassolada sencera”

Sebastià Sanxo Artigues, Ròtol, (Cala Bona, Son Servera, 1946) és un mariner, un home de port, que ha viscut mil pescades i mil temporals. Cap, però, com la vegada que va participar en la captura d’un tauró gegantí…

Vós participàreu en la captura d’un gran tauró…
N’hi va haver, de brou!. En vengueren uns tot espantats, diuen “hi ha un tauró que fa colló de gros, fa voltes per la banda de Sant Jordi!”, que ara li diuen “Costa de los Pinos”. Hi pegàrem un bot, era molt gros, era una mala bèstia. El patró “Teret” tenia fitores grosses per anar a pescar ferrasses dins el blanc (fons d’arena) de s’Illot. Li arriam fitorada de damunt la barca i la fitora se va vinclar. Els teus dallons quan vèrem que se vinclava! En va venir un amb una carabina i venga trons al morro! Quan estava mig esmorteït, li donèrem fitora amb una corda i ell mateix es va embolicar amb la corda, s’afuava, n’hi va haver de corregudes, l’estiràvem amb la barca, tenia una força de mil dimonis, el motor no bastava, si li hagués cabut la barca dins la boca, la s’hagués empassolada sencera, nosaltres no les teníem totes, “esveava”! (esverava: espantava). El vàrem treure a la rampa de cala Bona, va venir un camió i no hi va cabre dedins, va ésser un tauró pelegrí, viuen d’herba aquests, el se’n dugueren a Palma…..

Anaveu descalç quan pescaveu amb la barca?
Sempre, hivern i estiu. Avui és mal de creure, però en aquell temps només teníem unes sabates, no en teníem d’altres i les havíem d’estotjar…

Sabeu el nom de qualque peix que tengui virtuts guaridores o remeieres?
Hi havia una dona que estava molt fotuda del ventre. Era una dona abandonada dels metges. El patró “Pejulí”, l’amo en Jaume “Pejulí” li va dir “heu d’agafar ous d’escat femella”. Li diu “heu d’assecar els ous, quan són secs s’assemblen al formatge, els vos menjau i vos compondreu el ventre”. Aquella dona ho va creure i es va curar. Els metges no se’n podien avenir…

Diuen que la “pedra d’escorball” lleva o evita el mal de cap.
Això diuen. La meva dona duu una medalla amb un pedra d’escorball pel mal de cap. (“pedra d’escorball”: denominació popular d’un otòlit de peix o concreció calcària que tenen els peixos al cap).

Antigament, els mariners consideraven al “foc de Sant Elm” com a cosa de bruixeria. Heu vist el foc de Sant Elm, vós?
No. N’hi ha que l’han vist, jo només n’he sentit parlar. Era com un foquet que sortia de les vergues de la barca quan feia temporal. (Foc de Sant Elm: descàrrega elèctrica lluminosa provocada per la ionització de l’aire).

Heu viscut situacions perilloses a la mar?
Devia tenir devers cinquanta anys. Amb el llaüt vàrem haver de travessar una barrera (mànega marina), hi va haver de tot i molt! La pintura de la coberta s’alçava, la pintura botia, hi havia pedretes que volaven, un desastre! Quan vàrem sortir no xerràvem, no mos sortien les paraules. “Esvea” aquesta, te dic!…

Abans empraven oli per a veure davall la superfície de la mar…
Això, els que heu feien més eren els que pescaven de fitora. Duien una ploma amb una botelleta d’oli, mullaven la ploma dins la botelleta i amb la ploma tiraven oli damunt la tenassa per a veure si hi havia un pop davall l’aigua, esquitxaven d’oli… Nosaltres dúiem un vidre per a mirar l’almadrava o la solta (certs ormetjos de pesca) per saber si dúiem peix…

M’han contat que hi havia mariners que menjaven corbs marins…
Sí. I virots i tot. Jo era un nin, hi havia en Joan “Camel·lo” i l’amo en Toni “Botó” que menjaven virots i corbs marins. Anaven a cercar virotets a la Cova dels Virots, que està devora el Port de Manacor… també menjàvem raoles d’ortigues, te xerr d’ortigues de la mar, jo en vaig menjar moltes vegades….

Diuen que els crancs peluts han minvat…
Els emissaris han fet molt de mal. Ara hi ha molta contaminació. Crancs peluts n’hi havia un a cada forat, i ara no en troben; els peus de cabrit (cert marisc) també han fugit. De nacres, pel cap Vermell n’hi havia les que volies, els cornets de tap han minvat… cranques, quissones, gató, mussola, “muixines” (moixines), tot això feia colló. La muixina és un gató de fonera, els mariners de bou teníen un costum: la muixina era del que la feia neta. Les quissones varen començar que ja no compareixien tant en terra (prop de la costa) i les pescaven cada vegada a més fondària, varen prendre aigua. Primer hi havia peix, ara no n’hi ha.

Es feia contraban a cala Bona?
Com per tot. Quan jo era molt petit tancaren nou mesos a l’amo en Toni “Botó” a una presó d’Alger. Sabies per on havien passat els contrabandistes, anaves per les penyes i veies arròs escampat o sucre o cafè… n’hi havia un que a ca seva no ho volien, que hi anàs a traginar saques; va dir “en tenir els doblers per a la moto, ho deixaré anar”. Quan va tenir els doblers se va aturar d’anar-hi…

Quina ha estat la millor pescada que heu fet?
Amb el “Rafalet” (una barca de bou) anàrem a l’Herba Col (fons de la mar on es troba aquesta planta) a llevar, trèiem pel costat en aquell temps. La xarxa va quedar a l’aire, plena, però plena de peix. Un se va posar eixancat dins el bou i tirava peix dedins. La barca anava trabuc no trabuc, una pescada! Entram dins el moll ben escorats, n’hi havia que deien “això és que han enganxat el motor d’un avió”, per allà davant hi ha dos avions dins la mar. La gent triava el peix, tornava boieta, hi va haver un parell de tones, aquesta eixida va fer por!…

Observau elements com la direcció del vent o la posició de la lluna a l’hora d’anar a pescar?
No massa però te diré que amb els palangres feien les pescades més grosses que no hi hagués lluna… et puc dir que un temporal de xaloc sempre pesca, i un temporal d’en terra, de nord, desempesca. Per a la llampuga, si fa vent de migjorn o ponent, va bé, i si fa vent d’en terra no és molt llampuguer. (vent d’en terra: que la seva direcció és des de terra cap a la mar).

Per què hi havia més pagesos que pescadors?
Perquè a la mar no hi havia vida, la majoria eren pagesos. Quan jo era al·lot, de peix n’hi havia a rompre, hi havia una peixatada fora mida però no hi havia compradors, de vegades no podíem vendre el peix i l’havíem de baratar, llavors no hi havia gel ni geleres i aviat tornava pudent. El peix bo encara era més mal de vendre, l’havies de dur a l’apotecari o al metge o a un senyor. Si agafàvem peix bo, nosaltres ens menjàvem es més xerec… a cala Bona no hi havia moll. Els llaüts estaven en roda (fondejats sense estar amarrats al moll). A cala Bona érem deu o dotze famílies de pescadors i pus. Les barques eren molt petites, els motors eren molt magrets, no donaven per fer-se lluny, havies de pescar pen terra (prop de la costa). Hi havia peixos que ni els coneíxiem, els raors ni els coneixíem. Pescàvem de xarxa, havies de llevar amb la mà, els ormetjos eren de cotó o cànyom; llavors va venir el perlon i el nylon. El nylon va ser el darrer tro, tot va canviar, quan va entrar el nylon tot va fer un “giro”…

Heu emprat ormetjos de pesca que ja no s’usen?
Érem jovenots, entre tots teníem un artet (cert tipus de xarxa de pesca). Llavors no hi havia turistes i tot això d’aquí no hi havia cases, pensa! Tot era verjo, el Port Verd, cala Millor, la costa des Pins, jo ho he vist fora cases. Anàvem per les platges amb els amics i tiràvem l’artet, bastaven dos, es posava un a cada cap, agafàvem espets i moixó per a la casa… hi havia els gambins, però ca! Era una eina de senyors. He pescat amb nanses llagosteres, no hi havia “maquinilles”, les trèiem a braços amb una corriola, a vuitanta metres per amunt, les havies d’escar cada dia…

Abans, les agulles per adobar xarxes eren de fusta…
Havien de ser d’arbocer, això era sagrat per als patrons vells, es veu que és una fusta molt forta, saps que en vaig adobar, de xarxes amb agulles d’arbocer. Posava fisques, una fisca és un tros de xarxa per a posar a una tela, a una xarxa, perquè en lloc d’adobar aquella xarxa i fer un caramull d’hores d’agulla, era més pràctic posar una fisca…