El nucli costaner afronta la duresa de l’hivern entre unes millores encara insuficients i unes mancances endèmiques
S’Illot és un lloc popular. Conegut de molta de gent. Estimat per molts de manacorins. Un lloc d’estiueig emblemàtic. Un formiguer de gent a l’estiu. Però què passa quan tanquen els hotels? Què passa quan se’n van els manacorins? On va a parar l’alegria de l’estiu? El nucli costaner esdevé, irremissiblement, un indret inhòspit, i no sols ja per la minva de població (es perd gairebé tres vegades el volum de persones que hi habiten), sinó també per la manca d’activitat social i cívica i, sobretot, per la manca de serveis. Les reclamacions dels s’illoters són històriques. Més policia, més seguretat ciutadana, més manteniment dels carrers, més enllumenat, més metges, més manteniment d’infraestructures, més accés a l’administració pública…
Aquesta setmana dedicam el nostre reportatge central a s’Illot i parlam amb el seu delegat, Antonio García. Els s’illoters recorden amb nostàlgia la presència a l’equip de govern de Joan Miquel, Coix, com a delegat de s’Illot. D’aleshores ençà, ningú recordava que un s’illoter hagués comandat aquesta zona des de l’Ajuntament. Les coses, però, ara haurien de ser encara més diferents. No és sols que hi hagi un s’illoter dins les files de l’equip governant manacorí, sinó que el s’illoter és el líder d’un partit forjat i gestat a s’Illot mateix, suposadament el millor coneixedor possible de les necessitats reals, que són tantes, dels s’illoters.
S’ha condicionat el poliesportiu, s’ha resolt parcialment el problema de la il·luminació, s’han asfaltat carrers, s’ha adobat, com s’ha pogut, el pont del riuet, s’ha habilitat una oficina municipal perquè els ciutadans hi puguin acudir a fer les gestions més senzilles o a informar-se.
I tanmateix, sembla que els mals estructurals que apuntàvem al principi, tant pel que fa a infraestructures com pel que fa a la cohesió social del nucli, continuen sense afrontar-se.
Potser és per això que molts s’aferren a l’encant innat de s’Illot, al trullet que hi ha a l’estiu, a la tranquil·litat paradisíaca i misteriosa que hi ha a l’hivern, al passat mitificat de les quatre cases i del primer hotel, de l’aigua cristal·lina i sense filtracions, de les dunes, de sa Coma verge, dels quatre veïnats que es coneixien tots. Nostàlgia d’un temps que no tornarà, enmig d’una ànsia per començar a ser qualque cosa més que un nucli de segones residències i de bauxes estiuenques.
