Feim un qüestionari a dues de les artistes mallorquines més representatives de l’onada de músics que crea i recrea a partir de la música d’arrel. Joana Gomila, juntament amb Laia Vallès, inclogué tonades tradicionals enregistrades pel musicòleg Alan Lomax al disc Folk Souvenir (2020). I Mar Grimalt beu contínuament de la poesia mallorquina i de la tradició, fins al punt que l’any passat reinterpretà la Sibil·la en clau contemporània, a la gala dels premis El Temps de les Arts. Les preguntes que els hem fet són:
1. Què representa per a tu el cant de la Sibil·la?
2. La Sibil·la es pot desvincular de la litúrgia sense perdre’n l’essència?
3. De quina manera podem tenir cura d’aquestes manifestacions de patrimoni immaterial sense folkloritzar-les?
4. De manera més àmplia, què t’aporta la música anomenada “tradicional” o “d’arrel” a l’hora de crear-ne la teva?
Joana Gomila
1. Jo hi tenc un vincle especial i fort perquè la vaig cantar quan era petita, al Convent i a Sant Pau. Me’n record que va venir un capellà a ca nostra a cercar-me per a veure si volia cantar la Sibil·la i jo crec que no sabia ni què era. Després me’n vaig adonar de la importància simbòlica de tot plegat, perquè, per exemple, el meu padrí Martí quan me va veure a Sant Pau va plorar. També tenc el record d’anar a ca na Margot, que me la va ensenyar, me vaig gravar uns cassets i a ca nostra m’aprenia aquells melismes, aquella melodia tan exòtica, per a mi, en aquell moment. I, finalment, de vegades he pensat “quants de cossos, quantes veus deu haver travessat aquesta melodia?”. És una imatge molt gràfica que fa que hi vegis la importància.
2. Hi ha molta gent que no va a matines, però sí a escoltar la Sibil·la, cosa que me fa pensar que, en realitat, tot i que tengui un origen litúrgic o religiós, també té aquest component popular. No pens que sigui, però, un símbol de cohesió, però sí que forma part de l’imaginari de moltes famílies mallorquines. És una mica, també, com Sant Antoni: parteix d’honorar una figura religiosa mitjançant uns goigs i una sèrie de rituals, però que va molt més enllà. Les tradicions es van adaptant –o no, i per això desapareixen– a les circumstàncies de la contemporaneïtat.
3. No és una pregunta gens fàcil de respondre, perquè des del moment que institucionalitzam les manifestacions culturals i deim “això és Patrimoni de la Humanitat” ja li cream una aura que té un puntet de folklorització. És difícil l’equilibri entre protegir la manifestació i museïtzar-la. El perill principal és que perdi la significança, la motivació original. I si l’original es perd, hem de ser capaços de trobar noves motivacions i significances. Si no les trobam, és que allò no és útil en aquell moment i, per tant, potser l’hem de posar dins una vitrina.
4. M’aporta vincle, me connecta amb qualque cosa molt bàsica. Això me va passar, també, quan vaig viure a Brasil. Quan era allà, tota la música més tradicional d’allà me despertava sensacions semblants a la que me provoca la de Mallorca. I de vegades pensava que les músiques populars tenen qualque cosa que ens connecta amb un sentit de la col·lectivitat humana molt ancestral. I, en el fons, aquesta música d’arrel era el mainstream d’un altra època, per això tenc el relat que la música tradicional és el pop, i això ho trob molt potent.
Mar Grimalt
1. Per a mi la Sibil·la és una connexió ancestral molt forta. Cada any, quan la cant, sent el pes i la lleugeresa que està passant aquí i ara, però que ve de molt enrere. Me sent, de vegades, com una espècie de canal que du coses de molt enfora al present.
2. Crec que, per una banda, és molt difícil de desvincular, perquè si no hagués estat per la dramatització litúrgica que ha fet l’Església des de l’edat mitjana, crec que no hauria arribat fins als nostres dies tal i com ha arribat. Per ventura, si no fos per l’Església no tendríem el cant de la Sibil·la. Però alhora me pareix molt desviculable, perquè és un personatge pagà.
3. Crec que una manera que no se folkloritzi és mantenir-la viva, i viva vol dir al servei del present. També al servei de les noves maneres de fer música, com per exemple na Maria Arnal, que ha fet una reinterpretació amb electrònica; o na Júlia Colom que n’ha fet una interpretació pròpia, amb una altra lletra i amb una altra lletra, però que al cap i a la fi parla del mateix –de l’Apocalipsi, de la fi del món. I, òbviament, estic molt a favor que se segueixi ritualitzant a les esglésies, però crec que també s’ha de donar espai als nous rituals pagans i moderns, perquè el cant no se converteixi en un souvenir.
4. Per a mi la música d’arrel és un substrat, és una base sòlida d’allà on partir per poder-me’n anar a cercar la meva pròpia manera de fer música i experimentar amb noves sonoritats. Perquè és cert que, de vegades, per anar enfora és necessari tenir un punt de partida ferm.
