skip to Main Content

“Som necessaris perquè sempre hi ha coses per arreglar”

A la ferreria de Ca’n Salem tenen dades escrites que l’any 1851 ja pagaven imposts a l’Ajuntament de Manacor. No en tenen de més enrere perquè no hi havia documentació més antiga quan ho miraren. Ens ho conta Antoni Gomila, Salem, que és qui ara, encara amb l’ajut de son pare, i amb la seva germana, duen el capdavant d’aquesta empresa centenària. “Mon pare, amb 79 anys encara hi ve i està donat d’alta d’autònom. Ve perquè passa gust de fer-hi feina, i diu que es cansa més anant a foravila que fent feina a la ferreria”, diu Gomila.

Els nostres lectors poden treure comptes de quantes generacions de Salems han mantengut obert el portal d’aquesta emblemàtica ferreria, que ha anat passant durant més d’un segle de pares a fills, de generació en generació.
Avui, però la ferreria de Ca’n Salem és molt diferent de la que va ser un temps Antoni Gomila conta que antigament, com a qualsevol ferreria, hi ferraven cavalls, feien boixes de carro, eixos… Feien feina a la fornal, forjaven el ferro… La fornal vella de Ca’n Salem encara hi és, però com un element més del patrimoni d’aquest negoci que no com un entorn d’utilitat: “Ara quan l’encenem és per torrar-hi llonganissa”, afirma Gomila.

Aquest és, efectivament, el secret de la pervivència de Ca’n Salem, la capacitat d’adaptar-se al nou temps i de canviar segons les necessitats del mercat: “Hem evolucionat molt. A dia d’avui no feim ferreria, pràcticament. Un temps cada dia es feia foc a la fornal i la gent feia feina amb ferro calent i es forjava”, recorda Toni Gomila, que contrasta aquella imatge amb la d’avui: “A Ca’n Salem tenguérem el primer torn de Manacor i va ser a partir d’aquí que ens férem torners i fresadors i també ens especialitzàrem en rectificats de motors. Hem evolucionat cap a una feina més de precisió que no de ferrer com ho podríem entendre antigament”.

La precisió és tanta que tenen maquinària que fa feina amb micres. “I quan dius a la màquina que talli aquella micra, la veus, veus que hi és”. A Ca’n Salem fan feina amb màquines de control numèric i de precisió que els permeten fabricar peces obsoletes. No fan feina amb ordinadors, perquè això ja seria un tipus de maquinària necessària per a les fàbriques de producció de peces. A Ca’n Salem el que fan és reproduir determinades peces que els fabricants de les cases de cotxes o de motors han deixat de produir. Això implica que “hem d’importar la matèria primera, després l’hem d’obrar i finalment l’hem d’exportar. Segons com, veus que no surt a compte fer tot això”. Per anar al dia, a Ca’n Salem renoven constantment la maquinària, per mostrar als seus clients que s’actualitzen i que poden millorar encara més la qualitat del seu servei.

El client de Ca’n Salem és divers. Tant hi podeu trobar un particular que té una peça del motor de la barca espenyada, com un altre que necessita adobar una peça d’aquelll motocultor tan antic. Els duen a rectificar, també, moltes de culates, que són una peça bàsica per al funcionament del motor del cotxe. De fet, són molts els mecànics que quan no troben les peces acudeixen a Ca’n Salem per obtenir-ne una reproducció. En aquest sentit, explica Gomila, “hi ha molts de ferrers que són clients nostres, i de fet, molts d’aquests ferrers varen sortir de Ca’n Salem després d’haver-hi començat com a mossets. “Un temps hi havia Ca’n Tovell, Cal Pollet i Ca’n Salem”, recorda Antoni Salem, avui les ferreries a Manacor són moltes: Ca’n Tovell, en Pedro Caldentey, el Moix, Cals Ferrers, el taller del camí de Bendrís, en Caixeta, en Miquel Toto, en Pedro Llarg… A Ca’n Salem, ara especialitzats en aquestes tasques de precisió, quan qualcú els demana segons quines feines de ferreria més tradicional… els deriven a qualcuna d’aquestes ferreries.
A l’hora de pensar amb la relació amb altres professionals del món de la construcció, Antoni Gomila creu que la relació més estreta d’un ferrer ha estat sempre més amb un mestre d’obres, o amb el propietari mateix, que no amb un fuster. Els arrambadors, els reixats per a finestres o les barreres són productes que estrenyen aquesta relació.

Antoni Gomila diu que a dins Manacor hi ha bastantes ferreries, cosa que el fa estar content. En canvi, també es queixa de l’intrusisme, perquè “hi ha molta de gent que fa feines de ferrer dins una cotxeria… i amb això no hi podem competir”.
Es diu que dins el món de la fusteria, precisament, hi ha molts de treballadors que han perdut l’ofici, abduïts per la maquinària i la mecanització. “En el cas dels ferrers el que s’ha perdut és el forjat. Mon pare encara va forjar un poc. Però avui ja arriba molta cosa feta. I avui en dia el que val doblers són les hores…”

Segons explica Gomila, a Manacor ja no queda ningú que faci forjat. De fet, avui ja no es pica amb el martell. Avui la feina de picar la fa el martinet, una màquina que és la que es cuida de picar.

A Ca’n Salem, comptant l’oficinista, són quatre persones que fan feina al taller. Antoni Gomila explica també que a Mallorca qualsevol feina està relacionada amb el turisme. “Nosaltres tenim clients que es dediquen al manteniment de màquines per a la indústria alimentària. Si el turisme no funciona, les màquines de la indústria alimentària no funcionaran tant, i per tant es desgastaran menys, no s’espenyaran… I així amb tantes altres coses”.

No obstant això, per Antoni Salem “la nostra feina és necessària per a la societat. Per a un torn o una fresadora sempre hi haurà feina, perquè sempre s’han de reparar coses. El que no hi ha és gent que sàpiga fer feina. No hi ha formació. I l’únic lloc a nivell estatal on es formen joves en aquest cap és el País Basc”. En aquest sentit, Gomila recorda que “a mi em varen formar mon pare i el meu padrí jove, i després he estat autodidacte perquè hi pas gust. Són feines delicades i hi has d’estar molt atent. En canvi avui costa de trobar gent “que tengui ganes d’aprendre…Te’n pots anar a fer una feina per necessitat, però aquí, si no hi tens gust i no ets un poc fi, no ho podràs fer, hauràs de cercar un altre ofici”. Es lamenta, Antoni Gomila, que “jo quan tenia dotze o tretze anys anava a ajudar al taller i em donaven qualque cosa. Aquest mossatge era bo, i jo vaig començar així. Per això quan vaig acabar el BUP vaig veure que volia fer feina d’allò, perquè ja ho havia pogut provar. Avui tot això s’ha complicat molt i aquests mossatges ja no són possibles”.

Finalment, Antoni Gomila, de Ca’n Salem, té només una queixa: “Em preix molt bé promoure la part local, però veim que tot va adreçat al comerç i no pensen mai en altres tipus de negocis. Jo ja ho vaig dir a en Miquel (Oliver, batle de Manacor), que hi ha altres tipus d’empreses a les quals no se’ns dona mai una cullerada de mel. I fa 150 anys que som aquí”.

Back To Top
Search