Memòries del 36. Manacor, de l’exaltació de Franco a la troballa d’Aurora Picornell és el darrer llibre de l’historiador i professor Manel Santana. Parlam amb ell dels silencis que envolten la memòria dels que lluitaren i moriren per la llibertat.
Dijous dia 20 d’abril a les 19.30 h presentau el llibre a la Institució Alcover. Quin és el període que analitzau?
El relat comença el 19 de juliol de 1936 i tractam com a partir d’aleshores, durant la Guerra Civil i durant tot el Franquisme hi va haver un relat maniqueu, que diferenciava els salvadors i els derrotats, que foren satanitzats i invisibilitzats. També analitz l’evolució d’aquest relat durant l’etapa democràtica i com la societat civil, i més tard les institucions, han pres consciència de la necessitat de reivindicar la veritat.
Què és el que va fer el Franquisme?
Entre moltes altres coses es va apropiar de l’espai públic. Es va canviar la retolació dels carrers i les places i els nous noms responen als valors de la guerra i de l’exaltació dels vencedors.
A Manacor es varen sentir les bombes i el front de guerra es va acostar des de Porto Cristo. La població estava atemorida i va assumir des del primer moment el missatge i el relat de guerra que difonia la maquinària de propaganda franquista. A més, la batalla al front es va magnificar, i això va fer que s’erigissin monuments.
A Porto Cristo n’hi havia dos…
El de la punta dels Pelats, a la badia, el varen aixecar els falangistes. Es varen atribuir tot el mèrit de les operacions militars i el monument va provocar malestar a l’exèrcit. Per aquest motiu, uns anys després, els militars varen inaugurar un altre, en un indret on hi va haver foc creuat, just devora de l’actual bar Monument. Aquest retia homenatge als soldats d’artilleria i d’infanteria que havien caigut durant la guerra.
La solidaritat amb les víctimes es va manifestar d’alguna manera?
Institucionalment no. Eren els derrotats de la guerra i les víctimes varen ser silenciades i deshumanitzades. Però en un moment donat, sí que va aparèixer un ram de flors a Son Coletes. Va molestar molt les autoritats franquistes municipals. I el dia que varen dur a enterrar a Manacor el fill del batle Garanya, les perleres i molts de veïnats varen sortir al carrer a retre un homenatge silenciós. Era un exemple d’una família durament represaliada, diversos dels seus membres la varen patir. Però en molts altres casos la població feia el buit a tota aquesta gent.
Però a poc a poc s’ha obert el camí de la veritat…
Als anys més foscos del franquisme. Quan la historiografia no podia fer recerca d’una manera democràtica, varen ser els escriptors i escriptores els que varen explicar aquelles històries que circulaven per Manacor i pels voltants. Miquel Àngel Riera, Guillem d’Efak, Antoni Mus, Maria Antònia Oliver… Però va ser el Comitè de Son Coletes qui el 1984 va fer els primers actes de record a les víctimes de Son Coletes al voltant del 14 d’abril. És la primera entitat memorialista de Balears i és paradigmàtic perquè Son Coletes ja és el nostre Auschwitz particular. Per això també hauria de ser un espai de memòria
