skip to Main Content

“Són les dones que existeixen avui dia les que volem interpretar les actrius que ja hem passat els 40 anys”

Tres amigues han quedat per passar un cap de setmana juntes després que una d’elles pateixi un daltabaix amorós. Les irresponsables arriba a Manacor aquest dissabte, dia 23 d’abril. Parlam d’aquesta proposta amb l’actriu Marta Marco, que pujarà a l’escenari amb Nora Navas i Cristina Genebat.

Tres amigues fan pinya i se’n van de cap de setmana. “Les irresponsables” és un cant a l’amistat?

La Lila, el meu personatge, és la que pateix el daltabaix emocional que fa que les tres protagonistes s’embarquin en aquesta aventura. Sobre l’escenari hi passen coses molt bèsties, però més que de parelles, d’amor o d’amistat hi veurem què passa quan no estem contentes amb nosaltres mateixos. Quan tu demanes a crits que t’estimin potser és perquè tu t’estimes molt poc.

En tot cas, les actrius de Les Irresponsables sí que us estimau i us coneixeu bé…

Sí, amb la Nora Navas vam treballar juntes a La casa de Bernarda Alba i ens vam fer molt amigues. Amb la directora, la Silvia Munt, i amb la Cris també ens estimem molt. Veiem, vivim i treballem el teatres des d’una òptica molt semblant, tenim moltes complicitats i som dones madures amb ganes d’explicar les coses que sentim i que ens passen. Perquè quan arribes a certes edats és difícil trobar papers de dona amb certa profunditat.

Continua essent difícil fer-se gran per una actriu?

Fer-se gran és un treball. Sembla i ens volen vendre que a la vida tot és joventut i immediatesa. Però una dona quan sobrepassa els 40 anys té maduresa i conserva tota la força del món. És quan podem contar i fer moltes coses interessants. Però sobre els escenaris se’ns reserva el paper de mares i de personatges secundaris que no tenen la joventut necessària per ser protagonistes. Això no és normal, indica que no acceptem les arrugues, els anys i la vellesa. I a les actrius d’aquesta edat ens sorgeixen dubtes i entrebancs perquè els cànons de bellesa pesen. Podríem canviar la nostra imatge per entrar dins els cànons, però jo ho considero denigrant. Realment ho patim, a vegades en fem broma dins el camerino però costa i la situació encara és pitjor a la indústria audiovisual que al teatre.

I d’on van sorgir un text i una proposta com la de “Les Irresponsables”?

És el que dèiem. Si les històries atractives de dones madures no existeixen, es poden crear. Part de l’equip actual ja havíem coincidit a Les noies de Mossbank Road. Els productors en quedaren molt contents i intentaren buscar un altre projecte per seguir treballant, pel camí es varen creuar l’autor, Javier Dualte, i la Sílvia Munt, la directora. I tot ha anat fantàsticament bé. Els nostres personatges estan vius, se salten les normes, són rebels, han viscut moltes coses juntes, es coneixen de petites i tot i que ho intenten, no acaben de ser madures emocionalment parlant.

Amb quina actitud hem de venir al teatre? Hem d’estar preparats per riure o també patirem? Us farem riure molt, el joc consisteix a veure tres ‘losers’ que es tornen boges durant un cap de setmana i perden el cap. També es planteja on són els límits, perquè damunt l’escenari passen coses que tenen conseqüències per a terceres persones. Som tres dones que vivim una nit caòtica i us farem riure amb coses molt fortes.

Què hi ha aportat la directora, la Sílvia Munt?

Ella és una dona intel·ligentíssima, incansable i sensible. Agafar-la de la mà t’ajuda a treure moltes coses com a actriu. M’agrada que sigui exigent amb la feina que fem juntes. Jo funciono bé amb les persones que busquen l’excel·lència i fan que sembli fàcil arribar-hi.

I l’autor us ho ha posat fàcil a l’hora de posar-vos a la pell dels vostres personatges?

Javier Daulte, a més d’escriure teatre, també sap molta psicologia. Ha dibuixat les dones de Les irresponsables amb molts detalls. Tenen un punt de bogeria però són humanes i tenen sentit de l’humor. Són aquestes dones, les que existeixen avui dia, les que volem interpretar les actrius que ja hem passat els 40 anys.

I per què no altres personatges més joves?

En el teatre tot és possible, pots ficcionar-ho tot i pots resultar creïble en un paper de nena petita. Però jo ja he fet de Julieta i no crec que se’m torni a proposar aquest paper. Els actors i les actrius treballem amb el cos, és la nostra eina, i malgrat que el nostre cos i la nostra cara madurin, podem continuar explicant històries intenses i que ens posen a prova. És el que passa amb la sèrie de la Leticia Dolorea o amb altres propostes audiovisuals estrangeres de ficció que tenen com a protagonistes dones profundes i amb l’ànima madura de 40, 50, 60, 70 o 80 anys.

Com es relacionen aquestes propostes amb el públic jove?

En el cas del teatre, veig que costa. És cert que venen joves, però no són la majoria. Molts d’ells han crescut anant al teatre o estudien arts escèniques i els interessa. Però no sé si molts altres joves serien capaços d’estar una hora i mitja sense mirar el mòbil. Ens hauríem de fer mirar si el que oferim als teatres els pot interessar. Em preocupa que la gent jove pugui deixar d’anar al teatre així com deixa d’anar al cinema.

Fan falta més autors joves que escriguin teatre pels joves?

No crec que sigui això. Les persones intel·ligents poden parlar de tot. L’autor de Les Irresponsables és un home i ha perfilat uns personatges femenins immensos. No fa falta ser jove per parlar de joves ni necessàriament les millors històries de dones les han d’escriure dones. Hem establert moltes divisions generacionals i d’altres tipus que són innecessàries. Les hem de rompre perquè les caselles són cada cop més petites i a mi m’agradaria treballar amb aquesta gent jove que fa coses brutals.

Back To Top
Search