“Són sensacions molt fortes”

Dia 18 de març, un grup de manacorins va partir cap a Ucraïna per traslladar a 73 persones que volien fugir de la guerra. Amador Barceló, un dels organitzadors del comboi i participant en el viatge narra com ho han viscut.

Eren les 12.00 h del migdia de divendres 18 de març al Port d’Alcúdia i un grup de 14 persones integrat per cinc manacorins partien cap a la frontera d’Ucraïna per ajudar a la gent a fugir de la guerra. No va ser fins a les 6.00 h del matí d’una setmana després que varen desembarcar al port de Palma. Aquesta vegada, però, havent recorregut 5.200 quilòmetres i essent 73 persones més, dos cans i dos moixos. Amador Barceló, un dels organitzadors i participants en aquesta expedició, explica que els varen traslladar des del país en guerra fins a Mallorca. Que els havien anat a cercar a Polònia i Hongria.

Tots ells i elles sabien que tornarien amb aquest comboi, ja que ja tenien un habitatge a l’illa per anar a viure. Afirma que la gran majoria són “padrines i mares amb els seus fills, però hi havia dos homes: un home major i un altre que havia quedat vidu feia un any i com que era l’únic tutor del seu fill va tenir el permís per poder sortir”.

Des del punt de partida fins a la meta final els esperava un llarg trajecte amb diverses dificultats, també amb un gran aprenentatge i les emocions a flor de pell. De fet, Barceló afirma que el viatge de tornada va ser “el més feixuc”. Per una banda, “per les coses estranyes que veiem sabent de l’existència del tràfic d’infants, d’òrgans i de blanques”. I, per l’altra, perquè els ucraïnesos que viatjaven amb ells “desconfiaven i alguns no sabien ni on estava Mallorca”, conta.

Ara bé, la situació va anar millorant: “Així com passaven les hores, venien i se t’aferraven constantment”. “Hem obert els ulls, són sensacions molt fortes”, afirma. I és que varen viure de manera molt intensa quan els explicaven en primera persona com es vivia el conflicte i qui havien deixat a l’altra banda de la frontera.

Tot i la intensitat emocional del viatge, Barceló assegura que el que l’hi ha «sabut més greu és no haver pogut dur a tothom». Precisament és per això que amb el grup parlen d’organitzar una altra expedició.

Dificultats i ajuda particular

Les primeres complicacions varen aparèixer quan el bus va arribar a Hongria. Dificultats per fer arribar el material sanitari i els aliments als punts habilitats. Dificultats, també, perquè aquelles persones que anaven a cercar poguessin pujar al vehicle i poder partir. L’aventura a Polònia va ser més fàcil, però es varen palpar de més a prop les ganes de fugir que tenien afectats per la guerra.

Complicacions, també, per allotjar-se. Varen trobar lloc per dormir gràcies a l’ajuda dels particulars. A Nuremberg, ciutat on es varen retrobar tots, varen dormir a un gimnàs que coneixia una companya i que havien adequat específicament per a ells. A França, en canvi, una companyia d’hotels els va oferir habitacions gratuïtes a la meitat del grup.

Amador Barceló lamenta que d’aquests entrebancs han “après que no es pot confiar ni amb associacions ni institucions”. El que realment ajuda és “la bona fe de la gent”.