Aquesta setmana hem sabut que diumenge va ser el darrer dia que el forn de Ca Na Monja servia pa. Han tancat les portes i no les tornaran a obrir. Mentrestant Ca’n Ribot compta els dies per arribar a cap d’any i si no surt ningú que els vulgui prendre el relleu, també rodaran clau en acabar el 2022. N’hem volgut parlar amb forners i un cuiner per entendre els motius d’aquesta mort lenta del pa tradicional de Mallorca.
Tot i que no hem pogut arribar a parlar amb ells, hem sabut que els forners de Ca Na Monja, al passeig de Na Camel·la, han arribat a l’edat de jubilació i no han trobat relleu. Un dels forns històrics de Manacor, idò, ha tancat aquesta setmana mateix les portes al públic. Tant la distribució al portal obert com a nombroses botigues, supermercats i hipermercats, quedarà estroncada i el pa de Ca Na Monja ja serà només un record en els paladars de centenars de manacorins.
“Fins al darrer moment tendrem esperança”
Fa prop d’un any que des d’aquestes mateixes pàgines ens fèiem ressò de la crida que els propietaris del forn de Ca’n Ribot feien. “Si d’aquí a un any no hem trobat ningú que ho vulgui agafar, tancarem el forn”. No tenen relleu. Els seus fills han estudiat i ningú de la família vol seguir el camí que han fet durant més de tres dècades na Margalida i en Jaume. Margalida Ferrer diu, així i tot, que “nosaltres fins al darrer moment no perdrem l’esperança que qualcú vengui i agafi el forn”. Ferrer explica que sí que hi ha anat gent a interessar-se pel negoci, però recalca que “la gent no vol fer feina”. Ferrer aclareix que “el forn funciona Si no hi ha res de nou a final d’any tancarem i amb la pandèmia tenguérem una baixada que hem mantengut, si ara no agafam més feina és per això, i perquè estam fotuts dels ossos”. Margalida Ferrer, que ha despatxat sempre de cara al públic a Ca’n Ribot, al carrer de la Verònica, d’ençà que agafaren el negoci, sí que diu que “farem la feina que ens demanin les associacions per les festes, però poca cosa més”.
Tot i que continuen venent pa i que el negoci funciona, per a Ferrer, “la gent ja s’ha acostumada a menjar porqueria. Basta veure-ho als hipers, molta de gent ho compra tot congelat i prefabricat” i afegeix que ara que la gent ja sap que tancaran “es queixen, ens diuen que no saben on aniran a comprar el pa, i ens diuen que som uns grossers perquè els deixam abandonats”. “I a nosaltres ens sap molt de greu tancar, faríem feina si tenguéssim salut, però hem fet feina quaranta-dos anys sense un dia de vacacions. Jo tot l’estiu he vengut infiltrada de columna i de cadera. No és vida, i haver de fer feina amb mal no agrada a ningú. Si estiguéssim bons no tancaríem.
Margalida Ferrer veu un problema en aquest tipus de negocis perquè “la gent que s’hi ha interessat ha trobat que sí, que treia molts de doblers, però es fan enrere quan veuen que has de fer moltes d’hores de feina. Nosaltres en tots aquests anys hem anat un dia anar i tornar a Eivissa, i jo me’n vaig anar un altre dia a Madrid. Res pus”.
“Hi ha gent molt especial amb el pa”
Al forn de Ca’n Munar, al carrer d’Artà, fa un any que ja no pasten pa. El duien de Ca’n Ribot, fins ara, i si finalment el forn de la Verònica tanca, s’hauran de plantejar quina altra opció hi ha.
Qui regenta aquest forn ara és Bàrbara Munar. Ja el duien els seus padrins, després els seus pares i fins fa un any ella i el seu germà, que va deixar l’empresa. “Ell era el que feia el pa i els panet i quan ell se’n va anar o ho havíem de fer nosaltres o havíem de posar un forner, i això darrer és complicat, i més si amb ell no hi ha l’amo que dugui el capdavant”. “Jo he viscut sempre aquí dedins i no em feia ganes tancar. En parlàrem amb l’al·lota que fa feina amb nosaltres i decidírem continuar, però sense fer pa. Totes les altres coses (sospiros, amargos, galletes arrissades, magdalenes, coques dolces i salades, panades, cocarrois, robiols…) les feim nosaltres”. Bàrbara Munar comenta que “tenim molt poc repartiment, llevat dels sospiros i els amargos, que els duim a repartir, i a més hem agafat l’Agromart, que ens en compra, i ja són moltes botigues, també”. Amb això, diu, “anam surant”.
A l’hora de reflexionar sobre el pa, Bàrbara Munar afirma que “la gent continua menjant pa, però ara de pa en venen pertot: a les fruiteries, als súpers, als hípers… Ara bé, també està clar que no és el mateix pa. abans només en trobaves als forns”. També han canviat els hàbits: “Un temps la gent podia venir a cercar el pa o les ensaïmades el dematí per berenar, ara el compren el vespre abans”.
Per Bàrbara Munar, “la gent no dona gaire valor a la feina de fer el pa, i tot i que no es manual, perquè ja hi ha molta maquinària, du tot un procés”. Així i tot, sí que veu que hi ha una determinada clientela que és exigent i especial amb el pa: “Tenc clients que venien i ara no venen, perquè els agradava el pa que fèiem aquí. Igual que uns altres seran fidels a un altre forn i un altre pa”.
Munar acaba valorant el perquè de la decisió d’aturar-se de fer pa, i de la dificultat de trobar personal: “La feina és dura, quan el meu germà ho va deixar, els meus fills i el meu home m’animaren a seguir, tot i que sé ben cert que després de mi cap d’ells ho agafarà. Però decidírem deixar de fer pa per suavitzar els horaris, ara tancam els diumenges, i hi guanyes en salut i en qualitat de vida”.
“La gent valora el producte local”
Pep Riera és el cuiner de la finca de Monnàber, a Campanet. A Manacor va fer de forner a la seva joventut, durant cinc anys, des que en va tenir quinze. “Tot va tancant. Nosaltres dúiem el pa de Ca’n Segura, a Muro, que també ha tancat”, alhora destaca, però, que “el producte local s’ha revaloritzat i la gent està molt interessada a menjar un pa bo”. Riera continua dient que “el problema és més de personal. La gent de d’hostaleria o alimentació tenim uns horaris, vacances diferents… són feines molt romàntiques, però tenen aquesta part que costa”. Per a Riera, després de la Covid, “hem hagut de tornar a arrencar el cavall, i potser ara hi ha gent que ha decidit aturar-se”. Segons el cuiner de Monnàber, “els negocis dels forns són ben solvents i el producte que fan és molt bo, el problema és la mà d’obra”.
