Núria Sbert (Palma, 1989) és una de les actrius del muntatge Espaguetis, on amb Bel Albertí i Bet Palou, revisen els patrons i els cànons estètics. Sbert va ser divendres passat al Bar Gomila de Manacor per participar a la I Musa Temàtica de l’Assemblea Antipatriarcal. El tema: la grassofòbia.
Des de fa dècades es vehicula tot un discurs que relaciona la salut amb un pes corporal “adequat”. Fins a quin punt hi ha relació entre aquest relat mèdic i les actituds grassofòbiques?
Primer de tot vull aclarir que jo no en som un experta, en aquest tema. Sí que m’he informat i que mir d’estar al dia. Estic grassa de fa temps. I de sempre he tengut una por enorme d’engreixar. Després de llegir, de fer teràpia, de col·lectivitzar-ho… he entès per què sentim tot això que sentim. La grassofòbia és la violència que reben les persones pel simple fet d’estar grasses. És cert que s’ha relacionat sempre, això que dius. L’estigma és que una persona grassa és una persona que no és feinera, que no es cuida, que està deprimida, que té poques relacions sexuals… I això s’ajunta amb el concepte de la salut. Però és que no sé des de quan a la gent ens preocupa tant la salut dels altres. Sents més comentaris a una persona grassa que a una persona que es fuma un xigarro. I alerta, és molt important que entenguem que no devem salut a ningú. Jo no he d’estar sana perquè tu ho vulguis…
Tot i que la preocupació per la figura i per complir els cànons estètics arriba a tothom, sembla clar que afecta d’una manera molt més intensa les dones. De fet, el col·loqui de divendres passat al Bar Gomila era no mixt…
Una cosa no es pot deslligar de l’altra. Les dones sempre hem tengut una pressió per complir amb els cànons estètics. No és el mateix una dona calba que un home calb, un home amb pèls que una dona peluda, un home amb cabells blancs o una dona amb cabells blancs. És clar que els homes també pateixen grassofòbia, però no reben la mateixa pressió estètica. La pressió que rep una dona és molt més grossa. Les de l’Assemblea proposaren que el col·loqui fos no mixt. Les distintes xerrades que havia fet fins ara havien estat mixtes. Amb la fórumula no mixta, però, generes un clima de bastanta seguretat, confiança i complicitat, la gent es pot amollar una mica més i no et fa vergonya dir segons què.
N’estàs contenta, de com va funcionar?
Sí. Les de l’Assemblea Antipatriarcal fan una feina des de fa temps, i es va veure el poder de convocatòria que tenen. A més, el tema està molt a l’ordre del dia… Els trastorns de conducta alimentària s’han disparat… És un tema que preocupa, indigna i ocupa. Ara bé, en cap moment, la xerrada no va ser per dir “que malament que estam les persones grasses”, al contrari, va ser en to divertit, per donar-nos consells, per entendre coses, per entendre que no devem res a ningú.
I pareix que fins i tot hi havia un home que hi va voler participar. Què va passar?
No havia llegit que era no mixt i quan ja va ser allà qualcú li ho va aclarir. Així i tot va voler intervenir. És una mostra més que als homes també els fa ganes de xerrar d’això. El convidàrem que organitzàs una cosa semblant.
No hem parlat de la complexió. Sovint es fan comentaris gratuïts sobre el pes de les persones, sense tenir present què fa o què deixa de fer, ni quina és la seva complexió o la seva genètica.
Hi ha uns factors claríssims que determinen el pes d’una persona. Tendim a donar per fet que una persona està grassa perquè vol, o perquè no menja bé, o perquè no fa esport, perquè no es cuida. I no sabem per on ha passat. És així i ja està. Es tracta de no victimitzar-nos i de deixar que la gent visqui en pau. Vivim en un sistema que no recolza això: fotografies a les xarxes, talles a les tendes, sèries de televisió… No hi surten actrius grasses, per exemple.
I si ho fan ho fan de forma marcada.
Exacte, en un paper secundari, o com a bufó de la protagonista.
Hem parlat de la pressió externa, però també hi ha la que es posa cadascú.
Està demostrat que no és una qüestió de salut. I així i tot ens arriba el missatge que ens hem de cuidar… Quan feim dietes no és per cuidar-nos, és per aprimar-nos. Quan anam al gimnàs, hi anam per aprimar-nos, no perquè sigui una activitat que et doni energia o salut. Tenim pànic a estar grassos. Les xarxes socials, amb tots aquests filtres, amb el bombardeig de moltes influèncers donant molta canya amb això… I alerta, perquè el desig és cultural. Si no ens agraden les persones grasses és perquè hem crescut pensant que no són vàlides. Tot el que arribes a fer ho fas tant per com et veus tu com per com vols que et vegin.
Quines conseqüències reals té sobre les persones la pressió grassofòbica? Segur que hi ha limitacions personals, socials… fins i tot laborals.
Des de no anar a la mar amb les teves amigues, a no acudir a l’excursió escolar d’Aquacity i convèncer ta mare que no hi pots anar perquè estàs malalta. Als càstings diuen de vegades que cal tenir bona presència. Què vol dir bona presència, si no vol dir això? Ningú va a una entrevista de feina amb pijama i despentinada. També hi ha la fòbia mèdica: molts de metges et diuen que si et fa mal el genoll… és perquè estàs grassa. Hi ha gent que deixa de menjar en públic. Gent que deixa de fer moltes de coses pensant que les faran quan ja no estiguin grasses. A mi m’agrada recordar als adolescents que no deixin de fer res per tenir el cos que tenen. I hi ha un altre fet al qual no donam importància: les talles de roba són molt limitades. Si entres dins la mitjana, pots vestir com t’agradaria. Una persona grassa no troba la mateixa roba que els altres. I de vegades et fan vestir com una padrina.
