Laura Capó (Manacor, 2004), alumna de l’IES Mossèn Alcover i auxiliar d’infermeria, ha guanyat la medalla d’or d’Spainskills, una competició destinada a posar en valor la Formació Professional. Parlam de tot plegat amb ella i la seva tutora, Bàrbara Rosselló.
Per a qui no ho sàpiga, què és “Spainskills”?
Laura Capó: És una competició entre estudiants de Formació Professional d’Espanya. Jo, en concret, participava en la modalitat sociosanitària, perquè som auxiliar d’infermeria.
Bàrbara Rosselló: Hem de tenir en compte que “Spainskills” és la postcompetició dels “Balearskills”. I qui guanya a nivell autonòmic, dins cada família professional, passa a competir a nivell estatal. És a dir que, en realitat, la seva victòria és doble.
És la primera vegada que un alumne de l’IES Mossèn Alcover arriba a la fase estatal d’“Spainskills”?
B. R.: Fa 3 anys que tenim la sort i l’orgull de tenir alumnes que ens representen estatalment. A més, la modalitat sociosanitària és relativament recent.
I en què consistiren les proves a què t’enfrontares, Laura?
L. C.: Eren tres dies de competició i cada dia teníem un cas. Ens feien entrar dins un espai i hi havia actors que representaven pacients. Ens donaven una sèrie de materials i havíem d’actuar com ho faríem a la vida real. Hi havia un cas d’una pacient oncològica amb crisi d’ansietat, un intent d’autolisi en una pacient paraplègica, etc.
Què té de diferent, el teu enfocament a l’hora de tractar els pacients, respecte dels altres participants?
B. R.: Crec que una cosa que va fer diferent dels altres participants és tenir en compte l’autonomia dels pacients: en el cas de la paraplègica, per exemple, va posar el llit a la seva altura i ella li va ajudar a fer-lo. Perquè, a l’hora de donar suport a un pacient, la part psicològica i d’acompanyament, de fer-los sentir autònoms i útils, és fonamental.
L. C.: Sí, tendim a sobreprotegir, a sobrecuidar els malalts. Hi ha moltes coses que els pacients poden fer o aprendre a fer. Especialment en persones paraplègiques, el seu run-run al cap és “ja no podré tornar a fer això o això altre”, i s’ha d’intentar adaptar la vida anterior a la situació actual tant com se pugui.
I ara, quines són les properes passes, dins la competició?
L.C.: Al setembre tenc el mundial, a Lió (França), i després, l’any que ve, tenc l’europeu a Dinamarca.
Amb quin ànim afrontes aquest gran repte?
L.C.: Al final, haver guanyat al nivell nacional ja és una victòria. Serveix com a motivació i com a pressió, però en el bon sentit, perquè representaré Espanya a nivell mundial.
