skip to Main Content

Tenir vocació

*A la foto: El quadre “The Keynote” de William Arthur Chase

Júlia Mérida Coli

Ser professora és de les millors decisions que he pres en la meva vida. És de les coses que més m’agrada fer al món i és una sort, una meravella, una fantasia, una tremenda i descomunal passió que compartesc amb tantes altres persones que llegiran això. Sí, ser professora és sensacional. Una passada de feina, de vacances, de companyes, de sou i de condicions laborals. Tot és una festa. Ara bé, tornam al principi del paràgraf: ser professora és una decisió, factor que ben sovint ens intenten tergiversar. Com és que la docència és una de les professions amb més presumpció vocacional? Per què sembla que per a estimar i fer bé aquesta feina has de tenir vocació?
Ser docent i escriure sobre el fet de ser-ho és una mica condescendent, però tal vegada també és la millor teràpia que se m’acut davant certes actituds o comentaris. Per començar, qui sap que és la vocació? Segons el DIEC, “inclinació que hom sent a un cert gènere de vida, especialment a la vida religiosa, a un estat, a una professió, etc.” Sense entrar gaire en qüestions semàntiques, la vocació és una inclinació cap a una professió. Entrant en qüestions totalment personals, la vocació s’entrena, s’alimenta i s’edifica al llarg de tota una vida. D’aquesta manera, si bé és cert que podem sentir algun tipus d’atracció cap a una feina al llarg de la nostra vida, també podem descobrir en determinat moment que tenim facilitat i ens agrada una professió que mai havíem tingut en compte. Òbviament, així va ser la meva experiència amb fer escola.
Més enllà de batalletes personals, m’incomoda sentir parlar a algú de la docència com quelcom mitificat, gairebé espiritual, que requereix vocació per tal de dur-se a terme de manera beneficiosa per l’alumnat i pel mateix professorat. De fet, aquests arguments sovint s’acosten a dos vessants discursius que m’inquieten. En primer lloc, els que defensen l’especialització minuciosa de tots els sabers, tot menyspreant a qui té molts interessos i virtuts. Així és com ens vol el sistema capitalista que ens asfixia: experts en una sola cosa i, sobretot, que sigui útil, que pugui servir-nos per a la vida real (com si la infància o l’adolescència no fossin prou reals). D’altra banda, sembla que com que el professorat ens dedicam a allò que ens agrada hem perdut el dret a queixar-nos. Sé que hi ha un gran sector del gremi que es queixa de vici, com a passa temps, però la idea que descansa darrere aquesta espècie de prohibició de protesta és un pèl perversa. “Fas el que t’agrada, no et pots queixar”. Quin suplici d’argument.
Un altre punt al qual em condueix tota aquesta divagació és al Màster Universitari en Formació de Professorat. Potser aquest tema donaria per una sola peça, però si una cosa és clara és que no tothom que s’inscriu a aquests estudis acabarà dedicant-se a la docència de la mateixa manera que no tothom que estudia Filologia acabarà exercint de filòleg. Exigir que al màster només s’apuntin aquelles que tenen clara la seva vocació és demanar un món sense esquerdes ni possibilitats. A parer meu, aquest seria un món que ja coneixem prou: el dels homes sense dubtes. De segur que l’enfocament que fem sobre la formació del professorat és un dels pilars centrals a modificar per a garantir un cos docent ric en perspectives i maneres de fer, que camini cap a un model més inclusiu on les incerteses s’agafin de la mà.
No sé si tenir vocació és tan important. De moment, preferesc aprendre a discernir entre l’ocupació laboral, el pensament crític i la identitat pròpia. Sí, ser professora és sensacional.

Back To Top
Search