Teringa magistral de bubotes i contarelles

No és la primera vegada que els ho veim fer. No ens venia de nou. A la triomfant Una flor no fa estiu, Sebastià Adrover i Salvador Miralles havien fet un exercici teatral excels en ser capaços d’interpretar desenes de personatgesrondallístics. Ara, a més, amb Bubotes han redoblat aquesta capacitat, tant per l’absència de personatges estereotipats com podien ser els dels contes meravellosos, com per la direcció i dramatúrgia que hi ha aportat Antoni Rosselló. El director manacorí ha fet una proposta d’adaptació al teatre del text d’Antoni Mus que traspassa l’excel·lència. Amb una capacitat de síntesi formidable, amb la conservació dels trets més propis del llenguatge musià, amb un relat ordenat on apareixen desenes de personatges i situacions determinants per al desenvolupament de l’obra, sense que l’espectador, independentment de si ha llegit l’obra o no, perdi el fil de res i pugui, fins i tot, dibuixar l’arbre genealògic dels amos de Retana, la intocable possessió, el bé i l’orgull més preuats d’una nissaga familiar plena de secrets que corren en boca de tothom i de fets consumats i sabuts que només es poden xiuxiuejar.

D’aquella distància estamental gairebé insalvable, ens n’arriben avui encara actituds i servituds soterrades dins el pas dels anys. Però aquella Mallorca avui és morta. L’illa de la calma, la de les lleis immutables i els costums seculars s’ha esbucat irremeiablement sota la lava del volcà del temps, tan ardorós com immisericorde.

Mentrestant, Adrover i Miralles, Miralles i Adrover, es mengen ells tots solets l’escenari, abillat amb una escenografia més simbòlica que realista. Van d’un personatge a un altre amb una habilitat i una mestria sorprenent, es posen en la pell d’homes, i dones, i infants, i vells, i l’espectador només amb una llambregada fugaç a l’actitud corporal dels actors sap que la cosa ha baratat i que qui parla ara no era qui parlava fa només unes dècimes de segon. A la narració feta amb veu narradora i també amb el diàleg entre els dos actors, s’hi afegeixen moments lírics d’una bellesa que es mou entre l’onirisme més delicat i la malenconia més sentimental. Pensam per exemple en la colcada en bicicleta i la interpretació cantada del “Bona nit”, amb música d’Antoni Parera Fons i lletra d’Antoni Mus. No és aquest l’únic moment en què es recorre a les lletres més líriques de Mus, i quan hi acudeixen ho fan coneixedor a través del registre lingüístic.

L’onirisme líric contrasta amb els moments fantasiosos més tragicòmics, el de l’aparició de les diferents “bubotes”, que es mostren davant el públic tal com són, desacomplexades, veritables i radicalment versemblants. Simbòlicament, cadascuna té una veta penjada a la figuera que presideix, imperial i rústica, l’espai central de l’escenari.

Tot i que són moltes les coses per contar, explicar i aclarir per fer que l’obra sigui entenedora com ho és finalment, tal vegada sí que hauria anat bé un esforç complementari de condensació per a un muntatge que frega les dues hores, i que cap bon amant de teatre s’hauria de voler perdre de cap manera. L’enhorabona a tots els qui ho han fet possible.