Tomeu Moll: Concert i Masterclass a Manacor

Tomeu Moll visita Manacor ara amb una música de rabiosa actualitat amb un instrument clàssic que encara ens pot sorprendre. Pianista mallorquí d’ampli repertori, contesta encantat les preguntes que li fem.

Què és el que et va fer decantar pel repertori contemporani?

No em consider “decantat” cap a la música contemporània en exclusiva perquè la meva idea quan vaig començar a treballar-la era integrar-la i difondre-la de manera natural al costat de la música del repertori clàssic. És difícil assenyalar el dia en què em va néixer aquesta “vocació”, però diria que hi havia una inquietud prèvia que alguns professors del Conservatori Municipal de Barcelona (especialment Carles Guinovart i Albert Sardà) va ajudar a concretar i a donar forma. Sobretot hi havia un qüestionament que crec és evident: la perplexitat de comprovar que ni en els plans d’estudi dels conservatoris, ni en les programacions habituals dels auditoris, la música dels darrers 70 anys pràcticament no existeix per a la majoria d’instruments. Tenim tal quantitat d’excel·lent repertori dels segles XVIII, XIX i primera meitat del XX que sembla que no existeixi res després de Xostakòvitx. He intentat lluitar contra aquesta peresa intel·lectual que fa invisible la música actual.

On et formares, o bé què és el que t’ajudà a assolir la tècnica necessària per treballar el piano contemporani?

El meu gran mestre va ser el pianista francès resident a Catalunya Jean-Pierre Dupuy. Ell em va ajudar no només amb una formació tècnica sinó també a despertar una sensibilitat artística i actitud professional. Altres persones que m’han ajudat molt han estat pianistes com Josep Maria Colom, i grans compositors actuals com Marco Stroppa.

Dels compositors en podem aprendre moltes coses els intèrprets: Ells són capaços d’imaginar sons que potser nosaltres només serem capaços de fer sonar.

Quins són els autors que consideres més interessants d’aquest repertori?

Dels autors encara vius destacaria Helmut Lachenmann, que justament enguany en fa 80. Del segle passat són molt importants personalitats com Olivier Messiaen, John Cage, György Ligeti, Luciano Berio… M’interessen molt tots, sincerament. I de generacions posteriors, ja he anomenat Stroppa, i també diria Franco Donatoni, Francisco Guerrero, Salvatore Sciarrino, Mauricio Sotelo, Alberto Posadas, Enno Poppe, Michael Beil, Georges Aperghis… I de generacions encara més recents, Simon Steen-Andersen, Alberto Bernal… Sé que sembla una mica ridícula tota aquesta llista de noms, i encara en podria dir desenes més, però em sent molt a prop d’aquests creadors i de molts altres, m’interessa la música actual de manera global.

Quins són els teus objectius per a la màsterclass? Què vols transmetre als teus alumnes?

M’agradaria compartir amb ells formes d’autoaprenentatge, perquè la gran majoria de les coses que aprenem en relació als instruments musicals arriben de manera autodidacta. Descobrir maneres d’estudiar o jugar amb l’instrument productives, inspiradores i divertides és molt important perquè hi volguem dedicar tantes hores. També m’agradarà conèixer com es relacionen amb l’actuació en públic, i amb com treballam la imaginació sonora, etc.

Per què creus que la música contemporània és poc coneguda o fins i tot rebutjada per un ampli sector del públic? Per què ha tingut èxit l’art contemporani -cubista, estil Rotkho, Kandinski, etc – i la gent encara té “por” de la música més moderna?

L’explicació crec que és molt senzilla: Perquè com el cinema, el teatre o la dansa, la música és un art fet de temps: si ens asseiem a una butaca d’un auditori a escoltar una música que ens resulta incomprensible o ofensiva no passarem gust, i podrem triar entre aguantar, o bé muntar un escàndol o sortir de la sala. Amb les arts plàstiques això no passa.

Quan anam a veure una exposició de pintura o escultura que no entenem o ens resulta ofensiva ningú ens obliga a estar mirant-la durant un temps determinat. També passa que el canvi de paradigma de les músiques de 1945 fins ara ha estat impossible d’assimilar pel model de públic aburgesat que no va a escoltar música per a sorprendre’s sinó per a confirmar certes habilitats: o bé que és capaç de cantar la melodia que ha sentit a la funció o bé que reconeix la música que escolta d’una audició anterior. El serialisme integral dels anys 45-55 no els donava aquesta possibilitat, perquè està profundament intel·lectualitzada, i el gran públic va preferir no moure’s dels referents estètics.

Aquí hi ha un problema, perquè el gran públic segueix convençut que la música es pot “entendre”, perquè és capaç de percebre intuitivament les estructures de les obres del repertori clàssic i això és un gran engany: No podem “entendre” una simfonia de Haydn o de Mahler, de la mateixa manera que no podem entendre “Le marteau sans maître” de Boulez o “Metastasis” de Xenakis. En tot cas podem detectar elements de repetició -també en les músiques contemporànies- que ens comuniquen una emoció, una idea o un recorregut temporal. Però aquests elements són més complicats de trobar en les músiques del nostre temps, perquè com en les arts plàstiques, els artistes ens proposen un nou llenguatge propi.

Cap on creus que van les tendències musicals ara?

És difícil marcar una sola direcció, perquè les veus i les tendències són molt diverses, però s’observa la voluntat d’adreçar-se al públic “perdut”, d’una manera més o menys evident. La preocupació per la percepció dels sons i el temps és una obsessió present en la composició des del temps del primer espectralisme (anys 70) i això ha deixat una empremta molt forta en les generacions posteriors. Hi ha múltiples camins, però, i el conceptualisme és una altra de les marques “fortes” del nostre temps, amb recursos que es relacionen amb altres disciplines artístiques i que sovint fan ús de recursos digitals audiovisuals o escènics.

Si haguessis d’escollir un repertori ideal, amb què et quedaries?

Tota la música feta amb consciència m’interessa: música que he fet darrerament i que tocaré diumenge al concert d’alumnes: Un “Preludi i Fuga” Bach, un moviment dels “Vingt Regards sur l’Enfant-Jésus” de Messiaen i “Coronal Hole”, obra de l’amic Xavier Gelabert, organitzador d’aquest curs. Dissabte passat vaig tocar al Festival Sirga, a Tortosa, música per a piano i sistemes musicals interactius, electrònica i vídeo, i també m’ho pas genial amb aquesta música. I un repertori que també he tocat i seguiré tocant l’any que ve són les Variacions “Goldberg”, també de Bach, en l’espectacle “Scratching Goldberg”, que les combina amb peces per a piano manipulat.

Què és el que destacaries de l’obra de Xavier Gelabert que has estrenar?

De la música den Xavier en destacaria moltes coses: Primer de tot, la sinceritat i la generositat, qualitats que es poden aplicar tant a la persona com a les seves obres. Sinceritat perquè evita del tot l’artificialitat, perquè les seves obres aboquen el seu pensament de manera total i sovint senzilla, a la manera de com ho feia Morton Feldman, i generositat perquè la seva música es dóna a qualsevol que la vulgui escoltar, no amaga res a l’oient atent, no intel·lectualitza, sinó que s’ofereix. En Xavier vincula la majoria de les seves obres a un discurs o una descripció que pot ser de caire dramàtic. “Coronal Hole”, per a piano i sons electrònics, que vaig estrenar dissabte passat a Tortosa, és més aviat una descripció: la meva impressió després d’haver-la treballada i tocada per primera vegada en concert la setmana passada és que descriu un “sol que respira”. Esper que véngui molta de gent de Manacor i tota la comarca a aquest concert.

Masterclass i concert de Tomeu Moll. Diumenge 22 de novembre a la seu de la Fundació Trobada.

Foto: Gaizka Taro