Skip to content

Tòquio Blues (Norwegian Wood)

Club de Lectura de Porto Cristo

Ara que fa poc han concedit el Premi Princesa d’Astúries a l’escriptor Haruki Murakami, és tal vegada el moment de comentar el llibre que vàrem llegir al Club de Lectura.
Es tracta de la novel·la que a Espanya es traduí amb el títol de Tòquio Blues, encara que la traducció anglesa de l’original és Norwegian Wood.
Està narrada en primera persona pel seu protagonista, Toru Watanabe. Aquest ha sentit pels altaveus de l’avió una cançó («Norwegian Wood», dels Beatles) i el fet li fa rememorar l’any que es matriculà a la Universitat de Tòquio, divuit anys enrere. I llavors, es posa a escriure el llibre.
Toru es troba sol a Tòquio. Ha començat a la universitat. El seu amic Kizuki es va suïcidar fa un parell d’anys. Només en tenia disset. Era el seu únic amic. Per casualitat es troba amb la Naoko, la nòvia de Kizuki, a qui no veia des de la mort d’aquest, i comencen a sortir. Ell se n’enamora, però ella es retira a una residència pels problemes psicològics que arrossega. Coneix la Midori, de qui també s’enamora, però no vol deixar la Naoko perquè creu que el necessita. Va a visitar la Naoko a la residència i allà coneix la seva companya d’apartament, la Rieko. En diverses converses que manté amb aquesta darrera, ella li fa adonar-se dels dubtes de veure’s compromès amb dues al·lotes diferents. Es troba com perdut. També coneix el Nagasawa, amb qui s’entén perquè a tots dos els agrada moltíssim El gran Gatsby, de Francis S. Fitzgerald. És un conquistador i arrossega Toru a unes relacions sexuals esporàdiques que no l’umplen gens. Només pensa en la Midori i la Naoko.
Quan començàrem a compartir les nostres impressions del llibre vérem que hi havia diversitat d’opinions. A uns els havia agradat molt; a altres no tant, ja que l’havien trobat un poc depriment per mor d’una visió de la mort i concretament del suïcidi que no acabàvem d’entendre des de la nostra perspectiva d’occidentals.
En el que sí que estiguérem d’acord va ser en l’ús que fa de la música i les cançons durant tota la narració: des de música clàssica al jazz, folk, pop, etc. Però aquesta música no és només d’acompanyament, sinó que serveix per definir personatges, situacions, ambients. És un element més dintre de les descripcions. De fet, férem un experiment: a mesura que llegíem el llibre, anàvem cercant la música per la xarxa i així podíem escoltar i experimentar, tal vegada, les mateixes sensacions dels protagonistes. Amb algunes peces musicals fou molt revelador.
I ens fixàrem igualment en els diàlegs. Ens van agradar perquè són uns diàlegs directes, atractius, planers, entenedors; ens mostren com són els personatges i, sobretot, donen molta fluïdesa a la narració.
De la mateixa manera que ens agradaren les cartes i notes que s’intercanvien quan no hi havia la possibilitat d’un diàleg cara a cara. Completen la narració i les relacions entre ells.
També ens van agradar molt un parell d’escenes “màgiques” i simbòliques a les quals és també molt afeccionat l’autor. Una és una xerrada en la qual s’anomena un pou que no es veu i que és molt fondo; una altra afecta una cuca de llum, i una tercera és una visió de Toru, que no sap si dormia o estava despert en tenir-la.
És una novel·la d’amor i desamor, de sexe, de recerca d’un mateix, de pèrdua per la mort, de voler tirar endavant malgrat les circumstàncies adverses. Vius amb els personatges les seves vivències perquè, encara que sigui al Japó, hi ha aspectes humans que són de tot arreu. I això és el que aconsegueix Haruki Murakami amb aquesta història.
Haruki Murakami va néixer l’any 1949 a Kyoto (Japó). Ja de jove li agradava llegir i es considera que la seva literatura està molt influenciada per la cultura occidental. Estudià literatura i dramatúrgia grega a la universitat, i més tard treballà en una botiga de discs. La música té tanta influència en la seva vida que durant uns anys tingué en marxa un club de jazz. Inclús ara dirigeix un programa de música a la ràdio de Tòquio.Ara que fa poc han concedit el Premi Princesa d’Astúries a l’escriptor Haruki Murakami, és tal vegada el moment de comentar el llibre que vàrem llegir al Club de Lectura.
Es tracta de la novel·la que a Espanya es traduí amb el títol de Tòquio Blues, encara que la traducció anglesa de l’original és Norwegian Wood.
Està narrada en primera persona pel seu protagonista, Toru Watanabe. Aquest ha sentit pels altaveus de l’avió una cançó («Norwegian Wood», dels Beatles) i el fet li fa rememorar l’any que es matriculà a la Universitat de Tòquio, divuit anys enrere. I llavors, es posa a escriure el llibre.
Toru es troba sol a Tòquio. Ha començat a la universitat. El seu amic Kizuki es va suïcidar fa un parell d’anys. Només en tenia disset. Era el seu únic amic. Per casualitat es troba amb la Naoko, la nòvia de Kizuki, a qui no veia des de la mort d’aquest, i comencen a sortir. Ell se n’enamora, però ella es retira a una residència pels problemes psicològics que arrossega. Coneix la Midori, de qui també s’enamora, però no vol deixar la Naoko perquè creu que el necessita. Va a visitar la Naoko a la residència i allà coneix la seva companya d’apartament, la Rieko. En diverses converses que manté amb aquesta darrera, ella li fa adonar-se dels dubtes de veure’s compromès amb dues al·lotes diferents. Es troba com perdut. També coneix el Nagasawa, amb qui s’entén perquè a tots dos els agrada moltíssim El gran Gatsby, de Francis S. Fitzgerald. És un conquistador i arrossega Toru a unes relacions sexuals esporàdiques que no l’umplen gens. Només pensa en la Midori i la Naoko.
Quan començàrem a compartir les nostres impressions del llibre vérem que hi havia diversitat d’opinions. A uns els havia agradat molt; a altres no tant, ja que l’havien trobat un poc depriment per mor d’una visió de la mort i concretament del suïcidi que no acabàvem d’entendre des de la nostra perspectiva d’occidentals.
En el que sí que estiguérem d’acord va ser en l’ús que fa de la música i les cançons durant tota la narració: des de música clàssica al jazz, folk, pop, etc. Però aquesta música no és només d’acompanyament, sinó que serveix per definir personatges, situacions, ambients. És un element més dintre de les descripcions. De fet, férem un experiment: a mesura que llegíem el llibre, anàvem cercant la música per la xarxa i així podíem escoltar i experimentar, tal vegada, les mateixes sensacions dels protagonistes. Amb algunes peces musicals fou molt revelador.
I ens fixàrem igualment en els diàlegs. Ens van agradar perquè són uns diàlegs directes, atractius, planers, entenedors; ens mostren com són els personatges i, sobretot, donen molta fluïdesa a la narració.
De la mateixa manera que ens agradaren les cartes i notes que s’intercanvien quan no hi havia la possibilitat d’un diàleg cara a cara. Completen la narració i les relacions entre ells.
També ens van agradar molt un parell d’escenes “màgiques” i simbòliques a les quals és també molt afeccionat l’autor. Una és una xerrada en la qual s’anomena un pou que no es veu i que és molt fondo; una altra afecta una cuca de llum, i una tercera és una visió de Toru, que no sap si dormia o estava despert en tenir-la.
És una novel·la d’amor i desamor, de sexe, de recerca d’un mateix, de pèrdua per la mort, de voler tirar endavant malgrat les circumstàncies adverses. Vius amb els personatges les seves vivències perquè, encara que sigui al Japó, hi ha aspectes humans que són de tot arreu. I això és el que aconsegueix Haruki Murakami amb aquesta història.
Haruki Murakami va néixer l’any 1949 a Kyoto (Japó). Ja de jove li agradava llegir i es considera que la seva literatura està molt influenciada per la cultura occidental. Estudià literatura i dramatúrgia grega a la universitat, i més tard treballà en una botiga de discs. La música té tanta influència en la seva vida que durant uns anys tingué en marxa un club de jazz. Inclús ara dirigeix un programa de música a la ràdio de Tòquio.

Back To Top
Search