Pedro Pasqual ‘Frau’ (Manacor, 1947) i Joan Sunyer (Manacor, 1951) són els fills de dos dels fundadors del Comitè de Son Coletes i de l’acte que cada any se celebra al cementiri en homenatge als represaliats pel franquisme. Amb ells dos parlam de l’obertura de les fosses i de les passes que s’han fet i es faran per la recuperació de memòria històrica i les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura.
Com recordau els inicis del comitè de Son Coletes i de l’homenatge?
Joan: Tot va ser possible gràcies a la persistència dels nostres pares i a l’empenta den Joan Rosselló ‘Bala’ i den Joan Mascaró ‘des Celler’. Cada any demanaven posar un monòlit, instal·lar el famós mural, o poder posar la corona de llorer davant la fossa comuna. L’any 1983 o 1984 vàrem aconseguir el permís per posar la primera placa.
Pedro: La primera placa també va ser la primera victòria. La mesura es va aprovar en el ple i es va aprovar perquè el regidor Jaume Llodrà, que era de dretes, va sortir de la sala de plens abans de la votació per facilitar que s’autoritzàs posar la placa.
Intuíeu en aquell moment que 40 anys més tard hi hauria el mural al seu lloc i s’haurien obert les fosses?
Pedro: Aquells primers anys, de cap manera. Pareixia inviable que es pogués trobar res perquè el cementeri nou s’havia construït damunt el vell. Només l’empenta de persones com Antoni Tugores, Antoni Riera i la lluita de les entitats vinculades a la memòria històrica ho han fet possible.
Què heu sentit les vegades que heu baixat a les zones d’excavació i a les fosses?
Joan: A mi em va impactar molt veure l’excavació de Porreres. Les persones estaven unes damunt les altres, n’hi havia que tenien les mans fermades amb fil de ferro, cranis amb forats de bala… Ho feren d’una manera molt bèstia.
Pedro: Jo vaig tenir la sensació que s’havia fet real una cosa que només haviem somiat. Cada cos dels que s’han trobat podia ser el d’un familiar o d’un conegut. L’emoció era indescriptible.
Donau per bona la frase que diu que obrir fosses és curar ferides i obrir ponts?
Pedro: És evident que tot això ajuda a reparar i dóna consol. Crec, però, que almenys una part de la dreta política encara se sent còmplice i hereva del franquisme. Els sap greu que es retirin símbols o que s’enduguin la mòmia den Franco del Valle de los Caídos. Després hi ha una altra part de la societat que és pacifista, civilitzada i que celebra aquests actes de reparació.
Joan: A força de dir mentides i mitges veritats la dreta ens vol vendre que la guerra va ser com una calabruixada que va provocar morts en els dos bàndols. Però va ser un cop d’estat i la responsabilitat dels morts dels dos bàndols és dels colpistes. A més els feixistes varen continuar matant durant dos anys quan va haver acabat la guerra.
Confiau que les noves generacions continuïn lluitant per saber tota la veritat sobre la Guerra Civil?
Pedro: Crec que molts joves llegiran aquesta entrevista i per ells serà com llegir una rondalla. Altres sí que s’involucren. Al Comitè de Son Coletes nosaltres dos som els dos més vells. Hi ha un grup de joves que ha agafat el relleu. Si només sortíssim nosaltres dos a la foto, la vella guàrdia franquista pensaria que tot això s’acaba el dia que ens enterrin.
Joan: Però el comitè de Son Coletes no s’atura. Ve gent darrera i no amolla.
Qui eren i perquè varen patir la repressió franquista els vostres familiars?
Joan: En Miquel Morei Rosselló era germà de ma mare i feia feina a l’Ajuntament. Només per haver fet feina a la Sala li va tocar rebre i el varen afusellar. El meu padrí, Joan Sunyer Perelló, també va estar tancat perquè era el tresorer d’un partit republicà. Va estar mig any tancat. Estava malalt i l’amollaren, però va acabar morint poc després de sortir de la presó.
En el teu cas, Pedro, també tens més d’un familiar represaliat?
Pedro: Sí. Mataren el pare del meu sogre, en Joan Estelrich Ferrer. La seva dona va haver de fer coses impensables per surar els cinc fills tota sola. I, per altra banda, el meu padrí. El seu nom era Pere Josep Pasqual Rosselló, però s’havia casat amb la filla de la ferreria de Can Frau i tothom el coneixia com en Pep Frau. Ell era regidor a l’Ajuntament quan es va produir el cop d’estat. El varen tancar a la torre de Ses Puntes amb un familiar que nomia Sebastià Frau. I tots dos varen sobreviure de miracle.
Què vol dir que varen continuar vius de miracle?
Pedro: La dona d’aquest Sebastià Frau va aconseguir que l’amollassin. Però els guardes varen cridar “en Frau” i com que al meu padrí tothom li deia Pep Frau, ell va partir amb els guardes i el varen deixar sortir. Quan el meu padrí va estar amagat, la família den Sebastià Frau va anar a reclamar-lo, varen explicar l’error i també el deixaren sortir. A tots els que estaven tancats amb ells els afusellaren.
Com creis que han marcat les vostres famílies tots aquests episodis?
Joan: La repressió també la patiren. El meu padrí es va amagar dins un llenyer a Son Mas. Només es va entregar quan amenaçaren la padrina de matar-li tots els fills. Mon pare va sentir com un feixista li deia “amb un tir en sortirem amb tu”. Mon pare ho va dur molt damunt tot això. Ma mare mai no va saber on era el seu germà, deien que l’havien afusellat a les costes de Xorrigo. De tot això en vaig poder parlar amb ma mare, però havia d’anar alerta perquè sempre acabava plorant.
Pedro: A mon pare sempre li varen dir “roig”. “Jo era roig perquè en aquell temps només hi havia rojos i feixistes”, contestava ell. La guerra i la repressió varen suposar un drama familiar. Sa mare va haver d’entregar dos fills a les monges perquè no podia mantenir-los tota sola.
Dos activistes que s’han imposat a la por que sentiren recórrer la seva infantesa i que ara transmeten l’herència de la lluita per la veritat, la justícia i la memòria
Ho reconeix Joan Sunyer. “La por és el que va dominar més a ca nostra”. Les mentides sobre els anomenats rojos “s’escampaven impunement. Ma mare anava a missa cada diumenge i els capellans ja deien l’expressió ‘Calumnia, que algo queda’. Tot seguit deien que els rojos de Rússia es menjaven els nins. També record mon pare escoltant Ràdio Pirenaica, que emetia des de França i burlava el control i la censura franquistes. Aferrava l’orella ben fort a l’altaveu perquè no el sentissin els veïnats”, explica Sunyer.
“Nosaltres som d’una generació diferent de la dels nostres pares”, assegura Pedro Pasqual ‘Frau’. “No vàrem viure la guerra, però els primers anys de fer l’homenatge a Son Coletes hi havia por”, afegeix. “Hi havia anys en què no érem ni deu persones. Però això ha canviat. La veritat surt i tots els desastres que veim que passen a Ucraïna, també varen passar aquí. Amb l’obertura de fosses es veu clar”, conclou Pedro ‘Frau’.
