Francisca Mas Busquets
El mateix, però en singular, diu la lletra de la cançó “Respect” (1967) de Aretha Franklin.
El passat dia 17 de març, l’Associació de Joves de Porto Cristo, els Pescatruis, inauguraren un mural, amb el nom de “Referents” a la plaça del Sol i la Lluna. El mural era un homenatge a Antònia Matamalas Prohens, que va morir dia 23 de gener, una dona feminista que mai va defallir durant una llarga vida de compromís públic amb la causa de les dones i la justícia.
Va ser un acte bell i ple d’esperança perquè el feren persones joves.
Aquest sentiment continua incòlume, però amb una altra emoció sobrevinguda, la ràbia, perquè al cap de pocs dies algú va vandalitzar el mural embrutant la cara.
Les preguntes s’acumulen al cervell. Qui? Per què?. De debò sabien què feien?
Els Pescatruis ja han contestat clar i català que continuaran lluitant pels drets de les persones.
Idò és el que hem de fer, malgrat l’ombra de desànim que ens envolta perquè sembla que l’esperit d’aquest temps és el discurs de l’odi i la violència. I sabem que l’odi s’escampa molt més ràpid que l’amor, però a un llibre magnífic de Rutger Bregman, Dignos de ser humanos, llegim que el mal és més fort, però el bé és molt més freqüent.
I és així perquè el que ha passat és un microbi dins un oceà de fets i paraules belles i sinceres d’homenatge a n’Antònia Matamales i de reconeixement de tot el que va fer per millorar el món que li va tocar viure.
Però aquest atac demostra una vegada més que encara estam a una societat que té fòbia a les activitats de les dones, i a allò que representa el feminisme que no és més que la voluntat de capgirar el món.
També em pareix un símptoma d’ignorància i d’alienació, d’una escorça prefrontal desactivada per l’abús de pantalles i de mentides engolides compulsivament. Segurament si poguéssim parlar amb qui ha fet això, ens posaríem d’acord a dir que ha estat un fet sense reflexió, sense cap profit per ningú, una malifeta que ha causat dolor a tots els que coneguérem i estimàrem aquesta dona excepcional.
També pens que si és veritat que l’educació és més els fets que les paraules, realment és molt preocupant l’excés de comportaments injusts, grollers i violents per part de qui haurien de ser exemple del contrari. Com a mostra, els representants de la ciutadania als parlaments, alguns fets a les universitats, teòricament un espai de llibertat i pensament, algunes tertúlies a mitjans de comunicació…
Així que per començar, demanam el mínim. Tal vegada es podria posar una placa devora el mural, demanant una mica de respecte i que abans d’actuar, els autors de la bretolada cerquessin algú del grup Pescatruis, o alguna de les dones que hem conegut n’Antònia per poder parlar i d’aquesta manera posar el valor de les paraules per sobre de la brutalitat.
Estic segura que la proximitat, el contacte directe és la manera de neutralitzar tanta onada de prejudicis i odis que malmeten la convivència.
