Skip to content

Tot explota pel cap o per la pota (1). Puigdemont marca el camí i Pedro Sánchez sap el pa que s’hi dona

Indigneu-vos.

(1) Títol d’una cançó de l’Ovidi Montllor
El president Puigdemont i Junts han posat damunt la taula l’estratègia al PSOE per tal de negociar la seva investidura: No diré que hagin fet saltar la banca, era previsible que així fos i el president no ha desafinat: acabar amb la repressió en un canvi d’actitud de la fiscalia i l’advocacia de l’estat , l’amnistia pels fets de l’1 d’octubre, el reconeixement per part de l’estat “el marc legal del debat no ha de ser la constitució sinó el dret internacional”, reconèixer que Catalunya és una nació, l’establiment de la figura d’un “mitjancer reconegut i oficialitzat per les dues parts”. És evident que aquesta figura europea de prestigi i amb autoritat moral. Tot això per iniciar les negociacions d’una possible investidura.
Puigdemont deixa molt clar que “no es fia de Pedro Sánchez i el PSOE” (ho he escrit mantes vegades, Sánchez és un autèntic triler, i sinó que ho demanin a ER). Igual que amb l’elecció de Francina Armengol com a presidenta del Congrés, els acords s’han de complir abans de l’elecció. De moment s’ha guanyat que les llengües del conjunt de l’Estat, el català evident, s’utilitzaran en els debats parlamentaris (i deien que no era possible) i el 19 de setembre es votarà a Europa que el català es converteixi en llengua oficial (tot i que s’havia acordat amb en ER) en els pactes, el govern espanyol no havia presentat la sol·licitud a Europa. Enganys i més enganys, en matèria de pressupostos, en el traspàs de rodalies, en matèria de finançament, etc.
Certament ara estem en un estadi nou i això planteja circumstàncies no controlables. Puigdemont, de proscrit, insultat odiat, perseguit… és qui té la clau del futur. Sánchez prometia dur-lo davant la justícia, Llarena ha intentat amb les euroordres que fos entregat, el PP el qualificava de pròfug de la justícia, etc. I ara tots necessiten acordar amb ell, de manera directa o a través de persones interposades, però sempre és Puigdemont qui decideix. Yolanda Díaz vicepresidenta del govern de coalició i líder de Sumar anava a Waterloo a negociar amb el president present. Fins i tot el PP, amb justificacions males d’entendre, vol els vots de Junts. Ara Junts és un partit legal amb qui es pot dialogar i l’1 d’octubre va ser cosa de 5, 6 o 10 persones. Avui mateix Feijóo afirmava que cal cercar un encaix de Catalunya dins d’Espanya (això sí dintre de la Constitució, sense trencar la igualtat entre tots els espanyols, etc). El mateix PP que feia una crida als “bons socialistes” perquè traïssin Sánchez i votassin a Feijóo (un nou Tamayazo?). Així el PP continua entossudit a ser un partit corrupte perquè afavorir i lloar el “transfuguisme” és corrupció. El títol de partit més corrupte d’Europa el té ben guanyat. Feijóo sap que si no és president ja no ho serà, se’l carregaran els seus. Ayuso li deia l’altre dia que era un “bisoño”. Em recorda aquella novel·la “La soledat del corredor de fons”.
I entre els que més hi perden i en surten perjudicats hi ha ER. Aquest partit ja no compta, ningú truca a la seva porta, ningú els demana de pactar. (on és Rufián?, desaparegut). Això ja es dóna per descomptat, i van a remolc de Junts. Patètic veure Pere Aragonès afirmant que coincideix en tot amb el president Puigdemont, i que si negocien junts tendran més força. Massa errors, preocupant-se només per aconseguir ser el partit hegemònic a Catalunya. Dues patacades impressionants en les darreres eleccions (de 13 diputats a Madrid a 7, i empatats amb Junts). Pactes amb el PSOE inconsistents i que no s’han acomplert. La Taula de Diàleg ha resultat ser una submissió als socialistes, i amb un resultat molt pobre, els indults. I estar per veure si Aragonès no haurà de dissoldre el Parlament i convocar eleccions anticipades.
Amb aquest panorama no hi ha més que tres opcions: Feijóo no serà investit. Pedro Sánchez és l’únic candidat amb opcions i ja sap el pa que s’hi dóna. I finalment, gens descartable, repetició de les eleccions. El temps acaba el novembre.
I el paper del Rei? Incomprensible. No hauria estat més correcte donar més temps als candidats per trobar els suports necessaris? Per què Feijóo? No oblidem que hi ha qui diu que el Rei té simpaties per l’extrema dreta. És una aposta per les noves eleccions?, i així donar una segona oportunitat a un govern de dretes? No ho sabrem mai
Back To Top
Search