Tot explota pel cap o per la pota*

Indigneu-vos. Pep Barrull

*Títol d’una cançó d’Ovidi Montllor

Com cada any, al setembre comencen el curs educatiu, el polític i el judicial (tanta sort que no n’hi ha més). L’educatiu, sense pràcticament novetats respecte a l’anterior, tot i que més relaxats davant la vacunació. El judicial, amb l’esbroncada de Lesmes al poder executiu pels indults, plorant perquè encara no es posen d’acord els partits al Congrés, però sense dimitir ningú. I el polític, amb el discurs del Presidente anunciant que el Salari Mínim pujaria uns 15 euros/mes (recordem que ara és de 950). Gran anunci, amb nou mesos de retard, si pensem que els ministres i diputats guanyen un poc més. La vicepresidenta del govern s’hi havia oposat, Podemos no havia aturat de reivindicar-ho i la patronal anunciant el desastre més absolut. I aquí acaba la crònica d’un inici, la del curs.La veritat, sense pena ni glòria, només foc d’encenalls.
Dissortadament hi ha coses que no han canviat, i no sols això, sinó que han empitjorat i molt. Com per exemple, l’enfilada del preu de l’electricitat que empobreix la població i posa en perill la recuperació econòmica (avui puja a 172,78 euros/megawatt i demà arribarà a 188,18).
Fem una mica d’història. Era l’any 1988 i Felipe González era el Presidente. Amb majoria absoluta inicià la privatització d’Endesa afirmant que allò iniciava “la modernitzación del servicio, las ventajas que traería que profesionales del sector manejaran el asunto para que la competitividad baje las tarifas”. I amb José María Aznar, el “rei de les privatitzacions” va prosseguir el negociarro per a uns quants amiguets. No oblidem que Felipe González va ser conseller de Gas Natural i Aznar d’Endesa, així com també Elena Salgado, Miguel Boyer, Luís Solana, Narcís Serra i Josep Borrell, exministres socialistes i Luís de Guindos, Rodolfo Martín Villa, Isabel Tocino, Ángel Acebes i Pío Cabanillas, exministres del PP. També ho foren Carlos Solchaga i Pedro Solbes, exministres del PSOE, entre altres. El darrer cas ha estat el de José Montilla, expresident de la Generalitat, exministre d’Indústria socialista i ara fitxat per Engás. Les portes giratòries no s’han eliminat i contribueixen a aquesta olor de podrit i corrupció.
I ja em perdonareu, però estic esparverat pel tema dels Fons Europeus o Next Generation, 70 mil milions a fons perdut i 70 mil més en crèdits per a l’Estat espanyol. Només d’escriure aquestes xifres ja estic marejat. I els governs només fan que marejar la perdiu. En què es gastaran, on s’invertiran, com i de quina manera? La veritat és que ho desconec. Només sabem que l’administració se l’ha quedada en Pedro Sánchez, i una part anirà a les Comunitats Autònomes. La ciutadania té dret a conèixer tots els detalls, es tracta de fons públics… Només a tall d’exemple la presidenta del Govern Balear, Francina Armengol, va crear la Conselleria de Fons Europeus, Universitat i Cultura, i el seu conseller Miquel Company, un absolut desconegut. Segons la PIMEM, “els fons europeus s’haurien de dirigir a canviar el model econòmic i millorar el sistema productiu amb la mirada posada d’aquí a 10 anys, no a cobrir les misèries del present”. Durant la pandèmia i fent evident que el monocultiu productiu d’aquestes illes, el turisme, havia provocat la caiguda d’un 27% del PIB el 2020, la presidenta Armengol ha repetit més d’una vegada que cal canviar el model productiu. El mateix deia el Pla de recuperació, transformació i resiliència presentat pel gobierno español. Les PIMEM denuncien, i amb raó, que podria passar que aquesta milionada vagi a parar als grans oligopolis. Mentrestant, hem llegit que ja han estat assignats a les Illes 763 milions. La pregunta és clara: I? La resposta també: silenci.
I més del mateix. Bla bla bla i el resultat és el que és. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, les Illes Balears dedicaven l’any 2000 a recerca i desenvolupament un poc més del 0’2 % del PIB i el 2018 el 0’4 %, molt lluny del 2% del País Basc o de l’1’7 % de Madrid i Navarra, o de l’1’5% de Catalunya. I aquest no és el camí del canvi de model productiu. No anam. Però cal que ens demanem “fins quan”?