Antònia Soler (Manacor, 1971) és doctora en filologia clàssica. Divendres presenta un llibre on descobreix l’humanista italià Ottavio Pantagato.
Qui era Ottavio Pantagato?
Pantagato era un monjo servita, nascut a Brescia, que passà gran part de la seva vida a Roma. Era d’orígens humils i segurament això ha contribuït en part al desconeixement que tenim d’ell. Dic en part pequè la veritat és que no el coneixem perquè mai no va publicar res. Per decisió pròpia. Va ser membre de la família del cardenal Salviati des del 1529 al 1553, quan mor Salviati. Això li permet dedicar-se a l’estudi a fons d’autors i temes de l’antiguitat clàssica, de la història eclesiàstica, etc en un entorn privilegiat.
Com hi has arribat?
Vaig conèixer Pantagato perquè me’l va presentar el professor Joan Carbonell. Quan jo havia de triar un tema per fer la tesi doctoral, en Joan Carbonell em va parlar de Pantagato, un dels principals corresponsals de l’epistolari d’Antonio Agustín, un humanista aragonès sobre el qual ell havia treballat. Carbonell tenia la intuïció que Pantagato era una peça clau de l’època i em va suggerir fer una recerca i comprovar-ho.
Què creus que pot aportar el teu llibre als interessats en la cultura clàssica?
La cultura clàssica és un grandíssim magatzem que cada dia creix; hi ha tantes seccions i departaments, que tindria difícil ara assenyalar-los sense deixar-me’n cap d’important. Crec que la cultura clàssica ofereix a cadascú allò que hi cerca: si vols tirar pel camí de la mitologia, per exemple, hi trobaràs el mite que cerques, que s’adapta a tu, que resumeix l’estat de coses o el patró que necessites analitzar. Hi pot haver qui faci recerques molt concretes, quan s’endinsa en la cultura clàssica, o que simplement se senti atret per qualsevol aspecte del món clàssic perquè, justament per ser clàssic, l’afecta. Tots som hereus del món clàssic. Aquest llibre concretament presenta una peça més del puzzle de la tradició clàssica, de la recepció de l’antiguitat al segle XVI: com treballaven alguns intel·lectuals de l’època, quines eines tenien al seu abast per investigar, com es canalitzava el seu pensament dins un ambient presidit per l’església, amb el Concili de Trento de fons.
On rau l’originalitat i la capacitat d’innovació de Pantagato? Per què dius que algunes teories seves encara no han estat superades?
Al segle XVI és quan comencen a publicar-se corpora d’inscripcions llatines, dels romans que els contemporanis de Pangatato veuen com els seus gloriosos avantpassats, aquesta gent que va dominar el Mediterrani, que va bastir el Colosseu, que va legislar a mesura que incorporava territori,… No és innocent la publicació d’aquestes inscripcions, sinó que té criteris científics. Els epígrafs es consideren una part fonamental de la història, no és que siguin una anècdota o una relíquia, sinó que són un document de primera mà, original, sense manipulacions, i per primera vegada les fonts escrites epigràfiques se situen al costat de les fonts literàries en el moment d’escriure la història. S’ha de tenir un criteri, però, per classificar-les, per posar-les en relació amb els documents històrics de què es disposa i, en algunes ocasions, s’ha de demostrar que són falses. També hi ha falsificacions, la humanitat sempre ha estat igual, crec. I aquí és on entra Pantagato i la seva colla d’amics. A través de les cartes que intercanvien es pot veure la manera de treballar, com feien ciència. Pel que fa a les teories no superades de Pantagato, bàsicament són recomptes per establir com era el sistema de votacions dels romans i també per fixar quines eren les autèntiques trenta-cinc tribus romanes. A tall d’exemple, si miram un llibre, ni que sigui divulgatiu, que expliqui com eren les assemblees romanes de votació (altrament dites comicis), el procediment que descriu és una càlcul de Pantagato a partir de l’estudi del que diuen les fonts antigues. De moment ningú no ha gosat contradir-lo.
Quina relació manté amb el món religiós i de quina manera compagina el seu pensament humanista amb la doctrina?
Avui dia poca gent es fa monja o monjo, però a l’època de Pantagato la situació era la inversa que l’actual. Si anam a mirar la biografia de molts erudits, veurem que tenen un càrrec o benefici eclesiàstic. I no només en el cinquecento. Em ve al cap ara Vivaldi, que també era sacerdot, i crec que mai no va dir missa. Moltes vegades em sembla que el clergat era una sortida per poder dedicar-se als estudis de manera permanent i amb una beca vitalícia. A més,en època de Pantagato no era obligat fins a partir de 1554 residir en el convent. El papa Pau IV publicà la bul·la Contra non residentes, el 1554, que obligava a fer-ho, perquè hi devia haver un gran descontrol i manca de personal eclesiàstic. La cultura clàssica des del Renaixement o fins i tot des d’abans sempre ha cercat la manera d’escolar-se i d’integrar-se en el cristianisme. En el cas de Pantagato, de tots els documents examinats per mi, mai no n’he trobat cap en què censuri el món clàssic o li capgiri el sentit de res. Ben al contrari, incorpora sentències del món clàssic, per exemple versos d’Horaci, al seu dia a dia.
Estàs en disposició de fer aportacions semblants en un futur?
No sé si semblants o no, però sí que estic en disposició de seguir aportant els fruits de la meva feina d’investigació del món clàssic. En aquests moments tinc il·lusió en uns quants de projectes, que no tenen res a veure entre ells, tots relacionats amb l’antiguitat clàssica. Si representaran una fita o faran un gran descobriment, això ja no ho sé ni depèn de mi, crec.
Quina vigència té avui l’humanisme i la cultura clàssica?
Realment no sé què t’he de respondre. Depèn del dia, a vegades pens que la gent no té interès per res i que només engoleix els missatges que li compareixen al mòbil o a qualsevol altre aparell digital, sense fer altra cosa que veure’ls, sense assimilar res, de manera totalment passiva. Altres vegades, en canvi, pens que mai no hi havia hagut tantes publicacions, tantes organitzacions de cursos, seminaris, … sobre el món clàssic entre tantíssimes altres coses; i que si hi ha oferta, deu ser que també hi ha demanda. Els extrems no són bons, segurament no és ni una cosa ni l’altra. El que és cert és que qui ho tasta, no ho deixa. Per tant, anim tothom a provar-ho, que no pensin que no és per a ells.
