Parròquia eivissenca. Foto de Jeroni Juan Tous.
En el meu primer viatge vaig topar amb una illa més perfumada que la nostra. La gent vestia diferent, sobretot les dones, amb una barreja de colors i negre que contrastava amb la blancor de les cases. Només hi havia una persona humana de la meva edat, en Marià, tota la resta eren gairebé avis, o majors com deien llavors a les Pitiüses.
Hi havia poc llum pels carrers, i encara no hi havien arribat els hippies. Tota l’illa era un immens camp arqueològic per excavar. Entràrem per dins les galeries de tombes del puig des Molins, ara esguerrat amb el mateix museu que n’hauria de ser herald majestuós. Vaig intuir que en aquella illa hi bategava una cosa més sòlida, més ancestral, més bella que a la nostra.
La gent parlava com nosaltres, amb una cantarella que encara ara em captiva quan la sent. Eren discrets, gens renouers, polits. El bisbe ens va rebre perquè érem, els grans, gent d’ordre, no pas en Mariano i jo que ja havíem començat la carrera de burot. També ens mostraren el castell, confós amb la Seu, on els “rojos” havien afusellat “màrtirs”, amb unes metralladores, aleshores només m’interessava l’aspecte de gesta bèl·lica de la qüestió.
Trescàrem amb autocar per l’amable illa. En aquell viatge no topàrem cap embús de trànsit, com els que hi ha ara, a cada rotonda, entre altres coses perquè de rotondes no n’hi havia. L’illa tenia illots, com la nostra, però eren més espectaculars, com el Vedrà, on vaig veure cabres orades per primer cop en la vida que ens miraven amb aquella cara d’haver fumat cosa.
Me’n queden testimonis gràfics del meu primer viatge, perquè el meu padrí artanenc era fotògraf. N’he triada una i explicaré què hi puc veure. Hi ha dones, algunes bellíssimes, totes ben plantades que s’educaren en temps de la “nefasta” república com deien les ràdios feixistes de postguerra, i això se’ls hi feia coneixedor. Algunes estudiaren, d’aquestes poques feren feina relacionada amb allò que havien estudiat, d’altres -la majoria- feren el que llavors es deien “feines de la casa”. Algunes també tenien ajuda per fer aquestes feines, altres no n’havien de mester. Una era sollerica i poetessa, a més de molt rica. Una altra tenia un germà exiliat a Mèxic, que havia estat conseller de la Generalitat. Hi havia una italiana de Bèrgam, la resta eren de la Catalunya insular. Algunes d’elles eren amigues i es veien sovint, d’altres només de tant en tant. En la majoria de casos cediren el protagonisme als homes, tret de les dues que eren fadrines i elegants.
També hi ha cinc homes fets i dos infants. Un d’aquests homes restaurà tota la pintura gòtica de Mallorca, entre altres coses, i visqué molts d’anys a l’illa on es féu bon amic del fotògraf. També havia nascut a Bèrgam com la italiana, però viscut al Principat i a Mallorca, gran part de la seva vida. Del seu estudi es veia tota la badia, a la terrassa jo hi havia encalçat sargantanes, mai en vaig agafar cap.
Un altre dels homes tenia un germà exiliat, ja hi hem fet menció. Organitzava classes de català a ca seva i conspirava contra la dictadura. També hi ha un arabista, segurament l’únic que hi havia a la seva època, a l’illa. És autor de dues gramàtiques, una de catalana, que vàrem servir quan feia batxiller, i una altra d’àrab que encara era un llibre de text, als anys 80 del segle passat, a les facultats. Era un poc sull, la seva dona, no gens. També hi havia un xofer i un home simpàtic que va deixar ca seva perquè fos un centre de cultura i promoció de la llengua catalana.
