Skip to content

Trobant feina

Sobre Lídia Varga
M’he demanat moltes vegades de què depèn arribar allà on volem, sigui el que sigui, quins són els factors? Com avançam?
Estic envoltada de persones molt diferents, tant, que quan es reuneixen al meu aniversari molts viuen una espècie d’experiència espiritual: “no sabia que es podia viure així… acab de descobrir coses noves que m’agraden!”
Avui a una amiga meva li han trucat, perquè ha après a fer una cosa que a molts els costa, que és donar-se valor. Ella és d’aquestes persones que quan entén com funciona una cosa, hi puja corrents com qui puja a un coet, compren el coet, i comença a reinventar-lo.
Va fer la seva primera feina a l’estiu, en una òptica, de la que va botar a una botiga de luxe de plomes i rellotges. Després d’un mes, va rebutjar fer-se fixe, encara que el sou fos temptador, i ara li truquen quatre vegades a la setmana, de diferents feines lleugeres i ben pagades, la majoria de les quals, es dedica també a rebutjar, fins a trobar la ideal. Molts dirien que això sembla sortit d’un conte, que les coses estan molt “malament” com perquè sigui vera. Jo li he fet la broma de què podria posar a LinkedIn: “experta a trobar feina en aquesta mateixa plataforma, i en realitat, a qualsevol lloc”. I potser algú pensarà: tot és qüestió de sort, “potser sa nina té talent per xerrar”, o “és una fletxa”, però qualsevol d’aquests pensaments frenarà que s’entengui el que vull dir.
Fa mig any no sabia què era tenir un contracte, i no era perfecta al principi –jo la vaig veure patir per por d’anar-se’n del lloc que no li agradava–. I l’únic secret per comprendre el perquè la seva trajectòria i rapidesa “no tenen sentit” aparentment, és entendre que no ha fet allò que a tots se’ns diu que facem: aguantar.
Igualment, no vol dir que no tengui dilemes, avui ha estat molt divertit, quan m’ha dit, de forma preocupada que havia rebutjat una feina a una empresa de tabac de luxe, però que tenia clar no voler contribuir a la indústria.
Massa cops pressuposam que el sí és el camí -el que jo en dic la prostitució del temps-, però el que va inventar el coet va renunciar a moltes altres coses.
Ara s’ha posat a ajudar a trobar feina a altres amigues, i se n’ha adonat d’una gran veritat: molts en realitat no volen trobar-la.
Perquè tan fàcil no pot ser.
Perquè queixar-se encara té mèrit.
Per pertànyer.
Per continuar entenent aquest món així com ens l’han explicat.
La feina, només és un exemple més, de tot allò que conforma el nostre món, i la història de na Lídia, una confirmació en què un no arriba allà on vol arribar, sinó allà on es permet arribar. Darrere el permís hi ha un cor que batega, que no vol quedar-se aturat, que vol valors, sensacions, descobrir coses noves…com ella diu “ho feim, i a veure què passa”.
I si no, també està bé, resulta que el món camina perquè nosaltres caminam, perquè nosaltres permetem el caminar, quan decidim canviar la direcció: el món seguirà les nostres passes.
Mentrestant, gaudim d’equivocar-nos i experimentar!
Back To Top
Search