Aquesta setmana ens ha arribat la notícia tristíssima de la mort d’Antònia Matamalas, presidenta i ànima del Col·lectiu de Dones de Llevant. Després d’un llarg període de dècades a Madrid, Matamalas tornà a la vila natal, però no ho va fer per viure-hi una jubilació daurada, sinó per sacsejar i per tenyir de lila la conservadora i acomodada societat manacorina.
La marca d’Antònia Matamalas era el peu fiter i el no amollar mai. Totes i cadascuna de les accions que pensava i planificava tenien sempre una causa justa darrere, un injustícia contra la qual calia lluitar, una ignomínia greu calia combatre. Per això Antònia Matamalas i el Col·lectiu de Dones de Llevant posaven de forma decidida peu fiter perquè els actes es duguessin a terme i se sobreposassin a qualsevol entrebanc, contratemps o trava que sortís. La constància, la caparrudesa, la insistència i sobretot la inestroncable fe han estat els motors que han mogut durant aquests prop de vint anys el Col·lectiu de Dones de Llevant en general i Antònia Matamalas en particular.
Tot i que els diagnòstics i les anàlisis es fan sempre de forma més serena i més objectiva si es disposa de perspectiva, ja podem no sols intuir, sinó definitivament percebre de forma clarivident que la transcendència de la figura d’Antònia Matamalas és immensa. Gràcies a la seva tasca incansable, avui Manacor és més ric en cohesió social, en empatia davant les persones més desafavorides, en sensibilitat artística i en criteri davant les injustícies.
Seves han estat les accions per fer visibles les dones en cadascuna de les seves disciplines professionals o creadores, el reconeixement i homenatge a la plaça de les perleres a les dones perleres, a les escriptores, a les músiques, a les pageses… Seves també les incansables concentracions davant cada una de les morts per violència de gènere. Seves, així mateix, iniciatives pioneres com la del Correvers per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Clubs de lectura, tallers, conferències… tot hi cabia, en el seu ventall d’accions per construir un poble millor, que vol dir un poble més just, més humà i més solidari. En aquest sentit cal destacar també la feina amagada, sorda, discreta, però valuosíssima, que va fer també Antònia Matamalas per ajudar qualsevol dona
que ho necessitàs.
Sovint, gairebé sempre, quan es mor qualcú tendim a dir, navegant dins el tòpic, que ens ha deixat, que ha partit, que se n’ha anat. Antònia Matamalas, però, continua aquí, forta i valenta com sempre, entre nosaltres. Roman en cadascuna de les accions i reivindicacions que va dur a terme i que va impulsar.
Manacor du als seus carrers, a les seves places, als seus instituts i les seves escoles, a la seva gent, imprès amb tinta de foc el nom d’Antònia Matamalas. Res no seria com és, si ella no hi hagués estat. Molts no seríem com som, si no haguéssim pogut fruir del seu lideratge i de la seva generositat.
Tot i que li hauria d’haver arribat en vida i suposa un greuge no haver-hi estat a temps, Antònia Matamalas mereix que la societat civil manacorina, començant per l’Ajuntament, li reti un sentit homenatge. Cert és que fa molt poc dels darrers nomenaments de fills il·lustres, però tot d’una que sigui possible, l’Ajuntament manacorí hauria d’encetar l’expedient perquè Antònia Matamalas tengui un lloc entre les persones notables de la nostra història.
No hi ha res més. No podem dir res més. Gràcies, Antònia. Gràcies.
