Guillem Sansó (Manacor, 1957) és història viva de la música popular mallorquina. Ha format part del
cèlebre grup Montenegro, ha escrit cançons per a altres artistes, ha format part de grups d’animació infantil, i ara presenta un nou disc i espectacle, Quasi nu. L’entrevistam perquè ens parli de tot plegat.
Després dels teus primers dos discs en solitari, Tronat (1995) i Cançons de vida (2001), decideixes tornar amb aquest Quasi nu. Per què, aquesta espera tan llarga?
Jo vaig tenir els fills tard. I vaig decidir dedicar-me a la família, i he passat molt de gust, té un punt d’artístic, això, també. A més, el meu fill Joantià està estudiant a Barcelona, i serà una persona que se podrà dedicar al que li agrada, que és la música. I he fet altres cosetes, també, com feina a les escoles, per als nins. També he col·laborat amb Joan Bibiloni als dos primers discs de les Rondaies, que les cançons són meves. I ara, que els meus fills ja estan surats i són per Barcelona, he decidit tornar, malgrat els anys! [riu].
Jo te veig beníssim!
Sí, energia per jugar un partit de futbol, potser no en tenim, però per fer cançons i discs, sí! Sense cap pressió i amb amics. I not que encara arrib a la gent.
El disc sorgeix, també, perquè guanyau el concurs Projecte d’Autor de l’Ajuntament de Muro. Com va ser l’experiència?
Era un concurs de nous talents. I nosaltres ja estàvem en marxa i vàrem demanar si ens hi podíem presentar. Res, sense cap pretensió! Pensàvem “anirem allà, farem una pizza i una cerveseta, ho passarem bé i ens veuran un poc”. I, com que a les bases no deia res de les edats dels participants, ens varen deixar presentar-nos-hi. Estàvem ben convençuts que guanyarien els altres, per l’edat, però al final ens el varen donar. Sobretot destacaren la qualitat de les lletres. I res, això ens ha permès gravar el CD.
La producció musical ha estat a càrrec de Jaume Gelabert, de Tramuntana Estudis. Com ha anat, el procés d’enregistrament i producció?
Era un requisit del concurs. A Tramuntana Estudis jo ja hi havia enregistrat un CD, amb el meu fill Jantià. O sigui que quan me varen dir que ens tocava anar allà, vaig estar content. L’experiència va ser molt bona. Destacaria una petita cosa, que per jo és significativa, que és que vaig gravar les preses de veu seguides, sense talls, de dalt a baix. És una cosa que avui en dia no se sol fer: se fan moltes preses i s’agafen els millors bocins. Jo ho vaig voler fer així deçà.
Els crèdits del disc fan palès que estàs molt ben acompanyat. Qui s’ha afegit al projecte?
Al disc hi ha dos col·laboradors principals, que són Toni Aranda a la guitarra acústica i Miquel Àngel Roca al contrabaix. Però un altre dels requisits del premi de Muro era que hi poguessin col·laborar membres de la banda municipal, així que també hi participen violinistes, un saxofonista, una clarinetista…
I quin paper han tengut aquests col·laboradors principals?
Jo no toc cap instrument. Bé, rasc un poc la guitarra, però no l’empr per compondre. Ho tenc tot al cap. Per això m’agrada col·laborar amb altres músics, i com millors músics són, més interessants són els camins de cap a on me duen. He fet feina amb grans artistes com Kitflus o Joan Bibiloni. I amb aquests dos músics, Toni Aranda i Miquel Àngel Roca, el que passa és que som molt amics. No són músics professionals, però ara estic en un moment que valor molt poder assajar, xerrar, compartir, fer dues rialles… No mirar-ho el darrer dia, apurats, com sovint passa amb els músics que s’hi dediquen exclusivament.
Has dit, també, que Quasi nu no només és un disc, sinó un espectacle. En què consisteix, exactament?
Jo li dic “projecte”. El que pretenc amb aquest concert és posar el meu granet d’arena perquè la part emocional, propera, d’admirar-nos, d’escoltar-nos, de tocar-nos, torni. Que la gent s’assegui i intenti entrar dins la nostra història, en les lletres, en les melodies…
El disc és molt eclèctic, estilísticament i també en les lletres. Trobam cants d’optimisme com “Tot anirà bé” i d’altres cançons més escèptiques, que deixen entreveure que la cosa no va gaire bé, com a “Calor”. Però sense dramatismes.
És que és la meva manera de pensar. Jo utilitz molt el verb “intentar”, perquè “aconseguir” no ho feim quasi mai. I, de tant en tant, surten unes espurnes, que són el que aconseguim. Però si no intentes, no arriben. I si ara me ve al cap una cançó com “Calor”, la faig. Que tracta amb humor un tema delicat com és que ens estam carregant el planeta…
Què espera un artista amb una carrera tan dilatada com la teva, quan presenta un nou treball?
Per jo, ara mateix, no fa falta tenir 2.000 persones a cada concert. Sí que s’ha d’aconseguir que sigui, almanco, factible econòmicament. I una cosa molt important és fidelitzar el públic. Que tenguem un radi d’acció d’unes 1.500-2.000 persones que els sonem de qualque cosa i que, a cada concert venguin 50, 60, 100 persones. Que l’única motivació sigui l’econòmica va en contra de l’art. Jo procur que hi hagi autenticitat en el que faig.
Tens dates de presentació del disc confirmades?
A partir de juny farem concerts per tot Mallorca, anirem anunciant les dates. Serem a Manacor, Son Servera, Lloseta…
I després d’aquest disc, en vendran d’altres?
Sí, fins que pugui, continuaré! L’edat no és un impediment per transmetre. Jo, que faig molta feina amb nins, sempre dic que l’edat mental no canvia gaire des dels 4 o 5 anys, el que ens canvien són els diferents condicionants. I els artistes intentam tenir 4 o 5 anys sempre. Plorar i, dos minuts després, riure. No dos anys de plorar! Això és perquè ens hem oblidat d’aquells nins que érem.
