Un dia de cada dia a cala Varques

Encara no són les deu del matí. Davant la torre fortificada de Son Fortesa, a l’indret del camí que mena a cala Varques, hi ha un sol cotxe aparcat. Més enllà, en el bocí de carretera vella que ha quedat fora del nou traçat, hi ha cinc o sis vehicles. La camada sense asfaltar que du cap a la cala està desimpedida de cotxes.

A mitjan camí, un cotxe que hi circula, en direcció a la mar, s’atura al costat d’un banyista que va a peu i li demana si el camí per anar a cala Varques és el bo. El banyista fa que sí amb el cap, però recalca que no s’hi pot aparcar. El cotxe torna arrere.

Arribant a la tanca que separa la camada del camí de cabres que condueix fins a peu de platja, una quinze de cotxes romanen aparcats infringint la norma i sense respectar el disc que ho prohibeix al llarg de tot el camí.

Som a baix, ja. A la platja. Tot està molt tranquil. Tot d’una que s’hi arriba, una pedra pintada amb unes lletres que diuen “Bar” ens indica que, talment un altar “natural” de pedra i una post, hi ha un servei de begudes i aliments a peu de platja, més ben dit, damunt l’arena. Darrere el tasser, una al·lota nua compon l’oferta del dia. Una altra al·lota sense roba, acotada davant l’establiment comercial, col·loca polseres i arracades. Són, segurament, els darrers vestigis renovellats que ens recorden que aquesta cala un dia va ser nudista.

El bar sembla responsabilitat d’aquestes dues al·lotes i de dos joves més. Un d’ells dorm plàcidament damunt l’arena. L’altre fa equilibris damunt la cinta que des de fa anys s’ha fixat en el centre de la cala. La platja, avui, està molt tranquil·la. És un dia entre setmana d’agost. Però encara és molt dematí. Tot i la calma, no s’aturen d’arribar banyistes, en grups de tres o quatre, normalment.

Per la mar, arriba una llanxa de color taronja amb un escut del Govern balear. La mena el socorrista de la platja. De lluny se saluden amb un dels joves del bar, que va cap a la vorera per agafar un matalàs i altres ormetjos que se’n du cap al bar. El socorrista, de la barca estant, saluda els altres responsables del xibiu.

La llanxa torna cap a dins la mar per avisar unes barques, poques, que havien passat el límit permès i eren massa a prop de la vorera. Finalment, vara l’embarcació i instal·la para-sol i cadira per dur a terme la vigilància del dia.

Un grup de sis o set joves juguen amb una pilota devora un envelat baix al costat de la platja, davall el qual s’hi veuen motxilles i sacs de dormir.

De dins el pinar de darrere la cala surt un jove en banyador amb plats i tassons d’excursionisme per escurar-los a la mar.

S’ha acabat el bany. S’ha acabat el temps. Una hora més tard tornam ser a dalt del camí, després d’haver-nos creuat amb desenes de banyistes que anaven per dins la garriga cap a la mar.

A la camada, comptam més de vint cotxes aparcats. Dues unitats motoritzades de la policia espanyola compareixen, segurament per arribar fins a la cala a prendre les dades dels acampats o dels responsables del bar. A la carretera, davant Son Forteza, els cotxes es compten a desenes. Aquesta és la crònica d’un dia de cada dia a cala Varques. Tot massa normal, per tantes coses que hi passen.