Un poble amb memòria

MÉS-Esquerra ha guanyat les eleccions a Manacor per segona vegada consecutiva. Venint com venien d’anys, i dècades, en què el PP era el partit sempre guanyador, i amb àmplies majories (la més minsa, la de l’any 1987, 8 PP; 7, PSOE) semblava impossible que aquest panorama es pogués capgirar. Fa quatre anys, la fragmentació de la dreta manacorina ocasionada per l’expulsió d’Antoni Pastor del PP de José Ramón Bauzá va fer caure en picat els populars i Miquel Oliver i els seus s’imposaren per un estret marge a les eleccions. Després d’una jugada discutida per molts, Oliver esdevenia batle en minoria. La dreta només va aguantar 144 sense poder governar i impulsaren la primera moció de censura de la història recent manacorina.

Arribàvem a les eleccions de diumenge amb la gran incògnita de saber què recordaria el poble manacorí de tot allò que va passar i, sobretot, com ho jutjaria. La irrupció de les noves i extremes dretes (C’s i Vox) semblava que havia d’erosionar novament el Partit Popular. També semblava que Catalina Riera havia de rendibilitzar la seva gestió com a batlessa el darrer any i mig. I també pareixia que Miquel Oliver s’havia de ressentir de la baixada general del seu partit. El PSOE i Podem, en canvi, venien d’uns bons resultats a les darreres, i molt recents, eleccions espanyoles.

Tanmateix, Miquel Oliver i el seu equip han sabut ser eficaços i engrescadors, fins al punt d’augmentar en vots, percentatge i regidors els seus resultats de fa quatre anys, a més de revertir la dinàmica negativa de MÉS en l’àmbit insular i autonòmic.

El Pi, per part seva, no sabia treure rendiment del seu darrer any i mig de batlia, i pagava, d’una banda, l’allunyament d’Antoni Pastor del seu projecte, i de l’altra l’impuls de la moció de censura amb uns socis que, d’inici, havien estat germen inoculador del seu naixement, per la via de l’escissió. Catalina Riera pactava, només dos mesos després, amb els qui l’havien expulsada del partit, el PP. Una maniobra que gairebé ningú no va comprendre. Per part seva, MÉS-Esquerra, PSOE i Volem es mantenien fidels a la idea d’un pacte d’esquerres sense falques de la dreta i això, finalment, és el que ha recompensat el poble manacorí. La cadira governamental sovint és més feixuga que el plom, i més si es governa des de la inacció o la supèrbia.

Pel que fa al PP, estam del tot segurs que Maria Antònia Sansó i els seus, tot i haver perdut alguns centenars de vots, estan satisfets d’haver conservat els quatre regidors i haver fet el sorpasso del centre dreta al PI, que és el gran fracassat d’aquests comicis. AIPC, tot i l’erosió evident, ha aconseguit mantenir els tres regidors, però per primera vegada en dècades no serà decisiu a l’hora de configurar un equip de govern.

Ara, els tres partits de l’esquerra manacorina, per primera vegada a la història sense falques de la dreta, es disposen a governar. Cal esperar de tots tres, lleialtat, honestedat, feineria, valentia i alegria. Si governen així, tornaran a guanyar.

D’altra banda, des d’aquesta columna ens volem felicitar que Manacor no hagi volgut que ens representi a la Sala l’extrema dreta. Això ens fa un poble de bones persones. Gràcies a tothom.