skip to Main Content
“Un Temps Només Tenien Una Tovallola Per Si Venia El Metge”

“Un temps només tenien una tovallola per si venia el metge”

Francesca Puigròs Servera, de Ca’n Pau (Son Carrió, 1926-2018) en visqué de grosses. Ens la conta en aquesta entrevista rica en tota casta de detalls.

El dia que es va anunciar l’arribada de la milícia republicana a sa Coma, l’agost de 1936, vós ereu a Son Carrió. Tenguéreu por?
Ja és segur!, tothom tenia una porada. El primer dia anàrem a estar a la Cova de les Talaies. Va venir una matxilea (1) de gent. Érem un remolí que badàvem a la boca de la cova, vèiem les cases de sa Coma amb dos o tres pallerots (grans pallers). Vèiem els vaixells, així mateix n’hi havia!. A entrada de fosca ens enverga bomba a prop de la cova. Mecatxindena!, aquí ens varen fugir les rialles! Ens va envestir una olorota de pólvora! Al cap de poc temps s’entreguen cinc o sis falangistes, diuen “feis el favor d’entrar, els rojos duen ‘anteojos’ i us veuran”. L’endemà, mon pare diu “al.lotets, per mi ens convé partir!”, i partírem.

On anareu?
Al Molinet. En venir l’horabaixa arriba un avió dels rojos que rodava i rodava i bombejava Son Carrió. En el Molinet hi havia una doneta vella, diu “au!, veniu i passarem la coroneta d’or (2), que el bon Jesús del cel ens escolti”. Mon pare i ma mare havien anat a arreglar els animals i com veren l’avió tornaren corrents i s’amagaren al soterrani de “Can Llulló”. L’avió va donar bombes i unes bombes varen pegar a l’esglèsia i varen foradar a dalt de l’altar major, encara es veu el pedaç (3). Mon pare diu “que es facin la puceta els animals!” i varen tornar al Molinet tots acanalats (4) per davall les figueres de moro… de vetlada sentírem unes dones que varen dir “cabrones!”. Aquell vespre sentírem “pam, pam!”. Várem dir “ara maten, ara maten!”. L’endemà vérem l’amo en “Covetes” que traginava morts amb un carro, vérem els peus dels morts que vogaven… llavors vàrem anar a estar a Pina, mon pare hi tenia un germà capellà. El germà va moure llebres (5) i ens va enviar un camió i no tornàrem a Son Carrió fins que es va esvair la calitja (6) …

On fou la batalla més acarnissada als voltants de Son Carrió?
Aquí a on es varen donar molta branca va ser en els Molins, en el Molí d’en Benet. Aquí va ser la guerra forta. A la Costa de Can Corona, davall un garrover, els nacionals plantaren un canó i vengué un camió ple de munició. Aquí en varen matar molts, però molts! Quan els rojos partiren, nosaltres passàrem per veure-ho i vérem on era el caramull dels morts perquè quan passaves veies una blancor!, havien tirat calç i veien botes. A la Torre Nova era l’hospital de la part roja… la senyora d’en “Verga” va fer una capta, demanava joies per dur avions d’Itàlia. Ma mare, al cel sia, va donar unes arracades, les va posar dins un caixonet… els rojos varen fugir i els meus padrins varen topar un roig que els va escometre; els va dir “la mar, on és?”. Els padrins li donaren les senyes…

Molts foren represaliats…
N’hi hagué que patiren el que no pateixen les persones. En “Pompeia” (transcrivim “Pompeia”, tal com ho sentírem de boca de la nostra entrevistada, tot i que altres fonts parlen de “Fontpella”) era molt de la part roja. Aquest dormia dins una caseta de les sorts (7). Es veia veia venir el batut i es va penjar, pobre home… va passar un camió i se’n va menar l’amo en Toni “Bollo”, en Jeroni “Peruix” i en Joan “Tito”. Els dugueren al Castell de Bellver però no els mataren. Varen contar que quan estigueren tancats en el Castell els mostraven un penjat i tothom s’escarrufava perquè quan anaven a cercar-ne un, ja no el tornaven… se’n menaren l’amo en Rafel “Confit” per devora Son Fortesa, per allà hi havia presos que feien un camí… tothom tenia por, tothom callava…

Els milicians republicans se’n portaren a Menorca uns llorencins que estaven a Son Vives. M’han contat diverses vegades que tornaren al rem des de Menorca…
Els rojos varen arribar a Pocafarina i a Son Vives i se’n varen menar l’amo en Mateu i el seu fill, i l’amo en Guillem de Son Puça, que era oguer (egüer) i era molt anomenat per a les bísties, i també se’n varen dur l’amo en Biel Col.lecta. Se’n va fer una cançó: “De Son Vives puc contar / que feren una passada / l’amo en Mateu de la casa/ i el fill se’n varen menar”. Els menaren a Maó, però un dia varen fugir en la nit amb una barca, tornaren al rem, tenien les mans plenes de bòfegues…

Parlem d’altres questions. Vós teniu la virtut màgica de llevar el mal de ventre a les bísties…
Perquè vaig tenir bessons. Les dones que tenien bessons, un temps llevaven el mal de ventre a les bísties. Me venien a demanar el vis que duia o una peça de roba que m’hagués tocada la pell. La se’n duien i la fregaven per la panxa de la bístia i la bístia es componia. Jo no deia cap oració ni anava a veure la bístia malalta… llavors creien moltes coses, si els entrava una busca dins un ull, escupien en terra, deien que la busca se n’anava. Jo, a això no li veig la punta (8) però llavors hi creien…

Com es rentaven abans?
Ca!, llavors no era com ara ni de molt. Com haviem batut, mon pare treia un ribell a la carrera, feien així i així, i un poc els peus. Au! Ara et toca a tu!. Es rentaven amb la mateixa aigua. I per eixugar-se, no tenien tovalloles llavors. Només tenien una tovallola per si venia el metge.

Si no tenien tovalloles, com s’eixugaven?
Per eixugar-se tallaven les cames dels calçons que ja estavan molt apedaçats i d’aqueixa manera. Heu de pensar que llavors no hi havia la baldor (9) d’ara. Hi havia misèria. Si una sabata tenia un foradet a davall, no la tiraven, duies mig solà (10)… llavors, si havien de mester un vestit per anar a un mort, el manllevaven…

La vida, abans, era molt tranquila…
Saps que hi ha de trenques! Mai rodàvem clau, la porta sempre estava empesa o entornadeta i ningú et tocava res. Ningú tancava en pany en anar a jeure, pots pensar!… El món ha mudat de verd en blau (11). Tot els veïnats ens fèiem, te’n podies anar al veïnat, “deixem un poc de blavet que he de rentar!”. Era molt formós, hi havia molta germanor!…

Era cosa normal que tots els membres de la familia visquessin a la mateixa casa…
Tots junts, pares, nets, padrins, era el costum. Llavors no hi havia residències. Hauria estat una deshonra grossa dur son pare o sa mare a una residència. Quan posaren les residències, la gent deia “mirau!, aquell que té fills i l’han duit a una residència, no me’n sé avenir”…

El turisme va suposar el gran canvi.
Àngela Maria!. El turisme ho ha girat tot damunt-davall. Un temps, tot era foravila. Trob que han deixat venir massa xarxa (12), el turisme comanda. Si el turisme anàs malament no sé de què diantres viuríem, passaríem rusca! Llavors dúiem el ca magre (13) però podíem viure, foravila donava, tot ho solcàvem, fèiem feina a la mala, de sol a sol. També he de dir que un temps plovia més i era molt formós veure aquells sembrats!

Ho diuen que abans plovia més!
Veiés!. Plovia més i tot feia xeu (14)…

Glossari

1. Una matxilea: Una multitud.

2. La Coroneta d’or: certa part del rosari.

3. Encara es veu el pedaç: Es veu on taparen el forat provocat per la bomba.

4. Venir acanalat: venir molt de pressa per un pas estret.

5. Moure llebres: Fer gestions.

6. Esvair-se la calitja: Finalitzar una situació, un conflicte.

7. Sort: terreny de petites dimensions.

8. No li veig la punta: No li veig el sentit.

9. Baldor: Superabundància.

10. Solà: part inferior del calçat.

11. Mudar de verd en blau: Canviar radicalment.

12. “Han deixat venir massa xarxa”: Han deixat venir massa gent.

13. Dur el ca magre: Patir missèria.

14. Fer xeu: Créixer, prosperar.

Back To Top
×Close search
Search