skip to Main Content

“Un temps si no miraven la lluna a l’hora de sembrar, les coses no naixien conformes”

Miquel Llull Llull, de Son Perot (Manacor, 1935-2019) d’infant va estar molt fotut, va tornar a néixer, com solen dir, i visqué fins ben passada la vuitantena. Mirau què sabia contar-nos no fa encara gaire temps…

Com era la vostra vida d’infant manacorí de la postguerra?
Era una punyetera vida molt pardala, vadéu sagrat! A molts d’al.lots, en saber les oracions i en haver combregat, unes corretjades i a guardar porcs, i fora paparró, i fora remugar! No, i llavors era bo de fer que t’envergassin un sorelló! Llavors, als al.lots ens duien encabestrats, i ara als al.lots d’avui en dia els pugen senyorets, ara són més missers. Llavors, el que deien els pares anava a missa, i no provassis de piular!… llavors les coses es varen tòrcer i vaig estar molt fotut, jo encara era un nin, saps que vaig estar de barrinat!, vaig perdre el caminar i tot, re-cent mil llamps!, vaig fer envant a fer la pell, ho vaig treure perquè déu va voler…

Vol dir de ben petit váreu fer feina a foravila…
Vaig fer més feina que un ase. Llavors tot era feina i feina. Fer neta la batuda, i entrar el grà, i tira Moreta! (1). Llaurar, i en l’estiu fer garbes, i tira Fumat! (1) I en temps de figues, engreixar un porc, i venga donar rutlons (2) al porc! Veníem quatre ous, i pollastres, i d’aquesta manera ens defensàvem…

Hi havia molta pobresa?
Reputes! N’hi havia molts que heu passaven estret. Fillet, com que no hi havia moneis! (3) No era tothom que rostís una porcella per nadal, caaa! Saps quina puta magror!, n’hi havia que duien el ca magre (4), no sé com s’arreglaven. Això que fan ara d’anar pel Mingo o per cal Gallo, que s’inflen de menjar i beure fins que estan redons, llavors no ho podien fer, caaa! No collons! No, i jo, en el cafè no m’hi veuràs fer gaire puces (5)… llavors s’havien d’estalviar, hi havia misèria puta. No, i quan va acabar el moviment ho contaven gros, hi havia rusca, però rusca! N’hi havia que feien qualque puta somada de fam!…

Diuen que abans hi havia molts més ocells que ara…
Feia por! D’aucells n’hi havia pels collons i tot. Una puta aucellada que espantava! No era creguedor! Els aucells ens barrinaven el gra, però saps que era d’alegre sentir cantar tants d’aucells!… de tords feia llarg, i d’estornells, bono! Aquells esbarts d’estornells, no els veuràs, no!…

Antigament, en cas de sequera, un dels rituals de la pagesia per a provocar la pluja consistia a tirar aigua a l’aire. En sentíreu parlar, vós?
Saps que pegues d’enfora, tu! Això no ha vengut a temps meu però ho vaig sentir contar als pagesos d’un temps, que antigament tiraven aigua a l’aire per fer ploure. Si vols saber coses antigues, també et puc dir que vaig sentir contar als vells que un temps hi havia pagesos que quan anaven a missa se senyaven amb un gra de blat… ara no plou, llavors sabien què era ploure de bon de veres. I de fred, bono!, llavors feia un puta fred que trepanava! Quan s’hi posava feia colló la fretada…

En sabeu, d’indicis de pluja?
Jo et puc dir que si veus aucells dins la pols, uep! senya d’aigo. La lluna vella, molts de pics també era senya d’aigua. No, i si no miraven la lluna a l’hora de sembrar, les coses no naixien conformes…

Diuen que a fora vila molts sabien que era hora de dinar perquè sentien bramar l’ase.
(riu) Sí collons!, quant era “meddia” (sic) bramaven, com que ells també volien dinar. No, i no s’equivocaven gens, i això que no he vist mai cap ase que dugui rellotge (riu)…

Sabeu aregar bísties?
Adesiara n’aregava (6) qualcuna de bístia. Una vegada em varen endossar una bístia molt mala d’aregar, una bístia més aspriva que un sant déu, vadéu sagrat, que ho va ésser de malpresent! Cagondell, no hi va haver manera, vaig quedar amb els collons plens, i això que jo sempre he estat cabota! (7), vaig dir “que l’aregui en Maneta!”. La vàrem donar a en Candil i també se’n va fer la puta…

Qui és o era un “mama-ruques”?
A un infant que ja era massa grandul per mamar, però que encara mamava, li deien un mama-ruques. Aquests infants, moltes vegades mamaven de drets…

Qui és o era un al.lot de pèl rucà?
El pel rucà era un pel bord que sortia als al.lots pel front. Quant tornaven més grandets els queia tot sol…

El dia de Tots Sants era un bon signe o dia propici per a sembrar les faves…
Sí, era el dia de sembrar les faves. En aquell temps, el dia de Tots Sants, tot “cristo” anava a missa, llavors la gent era molt devota, l’esglèsia tenia molta força. Després de sortir de missa anaven a sembrar les faves…

Per treure’s una espina o un estarranc de la pell, s’aplicaven saïm.
Llavors es posaven saïm perquè reblanis, i n’hi havia que es posaven sobrassada… llavors s’usaven remeis que ara ja han fugit. Si tenien un fic s’hi posaven bava de bover a damunt, per les paperes es posaven seu de gallina pel coll… A un porc malalt l’untaven de fang i vinagre, però si un porc tenia la melsa que es podria, morta na Linda!, ja estava arreglat…

Com ho he de fer per no tenir mosques?
Per les mosques, un temps posaven brots d’olivarda penjats. El vespre, quan les mosques estaven aferrades totes a l’olivarda, passaven un sac i així agafaven les mosques…

Abans, un cossi o un ribell esmorrellat penjat a la façana d’una casa tenia un significat concret…
Un temps, si veien un ribell penjat que li faltàs un bocí, volia dir que en aquella casa hi havia una barberia. Un temps, les barberies estaven dins els cafès…

Sembrar tabaqueres per l’autoconsum era cosa habitual…
Sí. Així s’estalviaven haver de comprar tabac. Molts feien tabaqueres dins la seva terra, ho capolaven dins un caixó amb una destral i ho porgaven dins un garbell, si fosca, me recorda bé!…

Heu viscut algun fet o situació extraordinària?
Fent el servei militar vaig haver d’anar a la guerra contra els moros, a la Guinea Espanyola. Vatua el món, quan hi pens! Allò era desert pur, no hi havia un puta bri de res. No vaig veure ploure ni un puta dia. Havíem de passar tot el dia amb un litret d’aigua, és molt curt un litre!… els moros eren molt traïdors, assuaixí compareixien, pegaven “a bulto”, nosaltres els donàvem “l’alto” i ja teníem foc armat. Nosaltres ens amagàvem darrere uns gavellets (8) d’arena així d’alts… caçàvem unes cabretes vermelles que es deien “gacelas”… gràcies a déu no em varen ferir i en vaig poder sortir amb bon nom….

…Uep, ara es mou ventet!
Com que aquesta finca està un poc alteta, els dies feixucs com avui, si es mou una mica de fresqueta, no és pagada…

Glossari

1. Moreta, Fumat: noms de bístia.
2. Rutló: figa assecada per sí sola.
3. Moneis: doblers.
4. Dur el ca magre: tenir mancances econòmiques.
5. No fer gaire puces a un lloc: No estar a un lloc gaire temps.
6. Aregar: avesar una bístia a obeir, per estirar l’arada, per estirar el carro o altres feines.
7. Ésser cabota: ésser caparrut.
8. Gavell: munt.

Back To Top
Search